La GIEC ens diu (pàg. 1304) que els quantificadors negatius (res, ningú, mai, enlloc, gens, cap ) “solen aparèixer en posició postverbal, però també és possible que s’anteposin al verb”, i llavors deixa clar que en aquest segon cas l’adverbi no és opcional. El que no deixa clar és quins són els límits d’aquesta anteposició -si són o no els mateixos que en castellà-. Jo diria que no i que un greu problema d’interferència fa que en l’ús públic de la llengua es facin anteposicions que són aberrants en català per a qui conservi un mínim d’intuïció.

En efecte, tant se val que ens trobem un “Això res té a veure” com un “Això res no té a veure”. Diria que totes dues frases són calcs flagrants i inadmissibles del castellà. “Però això ho escriu algú?”, em podeu dir. Doncs ara mateix el cercador de Google detecta 18.200 “res té a veure” i 72.600 “res no té a veure”. I la segona construcció la trobo en textos publicats per mitjans i editorials. Deuen pensar que posant-hi el no (fent l’anomenada doble negació i allunyant-se una mica del “nada tiene que ver ”) la frase passa a ser normativa i genuïna. Doncs no, l’única frase genuïna, en aquest cas, és “Això no té res a veure”.

La cosa no acaba aquí. Professionals de la llengua amb un molt bon català et poden deixar anar: “L’independentisme no pot estabilitzar, com si res no hagués passat, un Estat que incrementa la repressió”. Una orella afinada hi sent un calc de “como si nada hubiera pasado ” i té clar que en català sempre s’ha dit -i s’ha de dir- “com si no hagués passat res”. Fixem-nos que això que passa amb res no passa amb mai. Sí que diem “com si mai (no) hagués passat” al costat de “com si no hagués passat mai”. I també “com si ningú (no) l’hagués vist” al costat de “com si no l’hagués vist ningú”. El mot res, per alguna raó, és diferent, i el fet que les gramàtiques i els llibres d’estil no ho remarquin està fent que la seva assimilació a nada sigui un llençol més que perdem en aquesta inaturable bugada que ens dilueix en el castellà.