La mítica sèrie televisiva del 1981, inspirada en la novel·la d’Evelyn Waugh (1903-1966), va marcar tota una generació. Llegir ara el llibre en la traducció de Xavier Pàmies (ed. Viena) és com viure un etern retorn amb la banda sonora de Geoffrey Burgon de fons, i els actors Jeremy Irons i Anthony Andrews omnipresents. Hedonista i fatalista, el llibre ens transporta màgicament a l’atmosfera de la societat elitista britànica dels anys previs a la Segona Guerra Mundial, a través de l’entrada desenfadada a la vida adulta d’uns universitaris d’Oxford, esnobs, sensibles i indomables a la recerca del plaer. Mesos enrere, en una magnífica ressenya en aquest diari, Pere Antoni Pons ja va dibuixar el paral·lelisme entre el llibre més famós de Waugh i El jardí dels Finzi-Contini de Giorgio Bassani, que també té una versió fílmica (1970) a càrrec de Vittorio de Sica.

Fa força anys vaig visitar la imponent mansió de Howard, a Yorkshire, on es va filmar la sèrie. És una de les millors residències de camp de l’aristocràcia britànica. En part encara fa de casa de la família Howard i és visitable per al públic, que hi segueix acudint com si anés a veure la família de ficció dels Brideshead. Vaig peregrinar-hi com un turista més, embadalit i captivat. I ara de nou, amb la lectura, he recordat aquell passeig imbuït d'una vergonyant mitomania i d'un sentiment de nostàlgia, que és el mateix que tenyeix tot el llibre, al llarg del qual el narrador Charles Ryder va reconstruint la seva amistat amorosa amb Lord Sebastian i la seva germana Lady Julia. Quan hi vaig anar, jo passava un mes a Cambridge (no a Oxford, però vaja) i encara tenia recents els records dels dies llunyans passats a Venècia (on els dos amics s’escapen). És un misteri, però sense adonar-nos-en hi ha llibres que acaben fusionant-se amb les nostres vides d’una manera molt íntima i insondable.

No només la infància és una Arcàdia, també ho pot ser la literatura o un quadre o un gust i una olor, o tot plegat, esclar. Ara que m’he quedat sense olfacte a causa del virus del covid, de cop soc més conscient de la tardor de la meva vida, de com m’estic perdent la humitat molsosa que desprèn la pluja d’aquests dies, de com és de volàtil la fragància de l’amistat i l’amor. "Conèixer i estimar un altre ésser humà és l’essència de tota saviesa", escriu Waugh. D’això va Retorn a Brideshead. D’una seducció amarada de decadència, d’un món exquisit i frívol que s’acaba. "Quomodo sedet sola civitas. Tot és efímer, tot és en va". Però estranyament en gaudim fins i tot més quan ho recordem que quan ho vivim. Els temps feliços mai no tornen i alhora sempre hi són, guardats en algun racó de l’ànima, en algun calaix amb fotos esgrogueïdes, en alguna carta rebregada, en algun mail rescatat d'un núvol solitari. I de la mateixa manera, què faríem sense il·lusions? "Hi ha estones que tinc la sensació que el passat i el futur empenyen tan fort cada un pel seu costat que no queda gens de lloc per al present", diu Lady Julia.

Aquest llibre el devorareu amb ulls tristos i amb el cor palpitant. Com un idil·li essencial, us quedarà gravat. I si no caieu en la xarxa de la seva seducció, com a mínim segur que gaudireu de la genuïna perspicàcia d’un autor que va saber sublimar tant la seva insatisfacció vital, feta d'un subtil xoc entre el romanticisme i el cinisme, com la seva perplexitat sobre la condició humana, amb una escriptura d’una naturalitat gens estudiada, lleugerament voluptuosa i erudita.