Semblava soroll però era identitat. Aquella música avantguardista, que es deia free jazz, va convertir-se en la manifestació cultural més aclamada del Black Power, el moviment que defensava l'orgull dels negres americans. El free jazz era una reacció capgirant i espiritual davant del que es va percebre com un espoli, com una expropiació del jazz a la comunitat negra. Aquells músics deien que el jazz només havia obtingut el títol de música americana quan el poder dels blancs el va assimilar i el va fer seu i que abans estava considerat música de negres i no d'americans.

És una apassionant història recollida al llibre d'articles del periodista que més va comprendre aquesta revolució musical, i de la qual ell mateix va formar part: Leroi Jones, Black music. Free jazz y su conciencia negra, 1959-1967 (Caja Negra Editora, 2021). Ja fa anys que Leroi Jones es diu Amiri Baraka. La consciència dels orígens socials, és a dir, l'esclavisme, va portar molts membres d'aquella generació a renunciar als seus noms, heretats de l'esclavitud, a abandonar els noms que van imposar els amos americans als seus avis esborrant-los per sempre els seus autèntics noms africans. Per aquesta raó el campió mundial dels pesos pesants Cassius Clay va passar a dir-se Muhammad Ali. I l'ideòleg i revolucionari Malcolm X, què va morir assassinat, es va posar aquesta X com si fos una guixada per tapar un cognom que mai no havia considerat seu.

A més del contingut social i humà (ja que inclou nombrosos perfils i conversacions amb músics, com Thelonious Monk, Sonny Rollins, John Coltrane, Wayne Shorter o el radicalíssim Archie Shepp), el llibre és ideal per endinsar-se en l'escolta d'aquesta música, per assimilar musicalment el que feien quan la tocaven i copsar què buscaven quan l'escoltaven. Així es veurà que, sota l'aparent garbuix sonor, hi ha una claredat i una senzillesa basades en el retorn als orígens. El so com un crit punyent dels saxos és la mostra d'una ferida, per descomptat, però a les seves melodies també hi batega una recerca de les veus, dels cors de les cançons africanes. Passa el mateix amb els ritmes, la bateria, la manera de fer servir el piano... És una música que s'ha d'escoltar des de dintre de la mateixa música abans que des de dintre d'un mateix.

A més, recorre aquest llibre l'evolució de la ciutat, Nova York, mitjançant els locals de jazz, amb tot el que va passar a Harlem i, després, al Bowery. I bastint una correspondència entre les dues santíssimes trinitats –d'una banda, Coleman Hawkins, Lester Young i Charlie Parker, i de l'altra, vint anys després, Sonny Rollins, John Coltrane i Ornette Coleman–, l'autor traça l'arc que hi ha entre el bebop i el free jazz, les dues grans revolucions musicals dels afroamericans. Avui ballem sardanes a la discoteca.