"La Internacional Mediocre". L’expressió és de Georges Bernanos, i l’hauria pronunciat en conversa amb Stefan Zweig el 1942, al Brasil, pocs dies abans que l’austríac se suïcidés. Bernanos el va sobreviure uns pocs anys. Bernanos i Zweig havien fugit de la guerra de Hitler: el seu món —el civilitzat i idealitzat "món d’ahir" descrit per Zweig— s’havia enfonsat. Europa havia entrat en una decadència embogida. Al llibre ZB (Ed. Mèl·loro Rosso), el filòleg i escriptor mallorquí Jaume Capó, a través dels textos dels dos intel·lectuals, recrea en forma d’obra teatral una trobada que s’hauria produït a Barbacena, a la fazenda on s’havia instal·lat Bernanos. [El llibre inclou la versió catalana i la portuguesa].

Hi ha un moment en què Zweig pregunta a Bernanos com veu les democràcies. "A vegades els seus líders em semblen alts comissionats de la Internacional Mediocre, que us deia abans. Pactar amb en Hitler o no intervenir a Espanya. Jugades equànimes magistrals, però un fiasco segur". A la qual cosa Zweig respon: "A la llarga, no prendre partit és prendre’n". La falsa neutralitat. No costaria gaire fer paral·lelismes amb l’actitud pusil·lànime, per no dir còmplice, de les democràcies d’avui amb Ucraïna i sobretot amb Gaza, oi? Putin i Netanyahu van fent, seguint els seus plans de conquesta i extermini sense gaires entrebancs.

Fa vuit dècades, Zweig se sentia culpable i derrotat: "Després d’educar-me seixanta anys com a ciutadà europeu, com a ciutadà del món, què soc avui? Només un vell europeu exiliat més". I li deia a Bernanos, que patia coixesa fruit d’un accident de moto: "Sou coix i correu per la vida. I jo que podria córrer sento que se m’acaben els dies". Ell mateix va acabar-los.

El catòlic nacionalista Bernanos, des de Mallorca, on havia buscat la calma per escriure —una calma relativa: l’acompanyaven sis fills, la dona i els gossos—, va presenciar l’esclat de la Guerra Civil Espanyola. Inicialment, es va posar al costat dels sublevats falangistes nacionalcatòlics. Però al veure la repressió que aquests desfermaven, i com l’Església preferia el rancor a la pietat, va retornar a França, on va escriure un llibre de denúncia: Els grans cementiris sota la lluna. Una obra que el va descol·locar ideològicament. Per això va acabar marxant a Amèrica. Era un conservador d’esperit lliure. Zweig era un home lliure nostàlgic. Els unia la llibertat i la cultura.

Zweig, jueu, també s’havia trobat aviat no només desubicat, sinó en perill. "La meva passió per Erasme va ser la meva salvació. En la seva actitud contra els fanatismes de catòlics i protestants jo hi trobava un cert consol. Com ell, atrapat entre dues moles, jo sentia que només sobreviuria si em podia mantenir en un pensament lliure i humanista, fora dels extrems".

Que difícil torna a ser avui, en aquest segle XXI polaritzat, no caure en l’extremisme. El populisme d’ultradreta campa alegrement pel món. Com combatre la seva ubiqua demagògia atiada pels algoritmes de les xarxes socials? On fugiríeu avui? ¿Hi ha algun racó del planeta a recer d’aquesta plaga corrosiva? Certament, no el Brasil de Bolsonaro contra Lula. Si alguna cosa uneix líders com Trump, Putin, Netanyahu, o a casa nostra Ayuso, Abascal i Orriols, és la seva mediocritat humana i intel·lectual, la seva vanitosa i inculta falta de compassió pel patiment aliè, la seva insidiosa capacitat d’atiar l’odi.

És el mateix que Bernanos i Zweig veien en la seva època, desenganyats de la creença que la "fraternitat cultural [era] més forta que la diferència de llengües i capaç d’esborrar fronteres", es lamentava Zweig. "Quins enganys de tots plegats i quina mediocritat! Aquests mediocres que mos prometen la lluna sempre han estat una trampa del dimoni", deia Bernanos. I Zweig, sempre tan autocrític, li responia: "Mirem-nos a nosaltres dos, amb quina facilitat ens deixem endur per l’exaltació i el patriotisme".

Avui, com llavors, la mediocritat assassina torna a igualar la humanitat per baix. No n’aprenem.