BarcelonaLes bruixes no anaven a la foguera per bruixes sinó per pobres. Quan una bruixa té diners es diu fada, o també santa si acaba del costat del poder (més que convertir-se a una religió o a una ideologia, un es converteix a un estat). Però sempre es crema els mateixos. Hi ha una novel·la de ciència-ficció que es diu Rosalera (Alianza Editorial, 2019), obra del psiquiatre britànic Tade Thompson. L'autor va viure la seva joventut a Nigèria, on va estudiar medicina i antropologia. Era el país dels seus pares, i la seva família pertany al grup ioruba. Abans eren els científics de la branca tecnològica els que escrivien la ciència-ficció (i van ser aquests els que li van donar la seva veritable personalitat), però pel camí (estic pensant en Van Vogt, en Bester, en K. Dick...) el gènere es va transformar en una qüestió de punt de vista més que de punt de partida. És a dir, en matèria psiquiàtrica.

La novel·la Rosalera és el primer volum d'una trilogia (això de repetir tres cops la mateixa cosa és pura superstició, un místic autèntic no fa trilogies, en té prou amb uns versos; Baroja no era un místic, sinó un asceta), i a les pàgines d'aquesta primera entrega Thompson presenta com de passada un inframon fet de misèria i de barraques, que creix cada vegada més, envoltant una gran ciutat (la situa a prop de Lagos), coberta per una cúpula que la fa inaccessible. Aquest immens poblament marginat l'integra gent que ha caigut malalta i que espera a fora amb l'afany de curar-se, és a dir, de salvar-se. Moltes vegades un escriptor no assoleix evitar parlar del que de veritat ha de parlar, del món que ha vist, que ha viscut, per molt que se'n vulgui allunyar.

Tot i que principalment s'escriu per oblidar-se del que un sembla, això mai no surt bé. La setmana passada la nostra Rosalera es deia Badalona, però no ens confonguem, és a tot arreu, també a l'Hospitalet, a Sabadell, als barris de Barcelona... Tampoc és ciència-ficció, aquesta gent es crema en una pira feta d'especuladors de sòls, d'administracions públiques incompetents i de jutges indiferents. Il·luminades les seves vides a la llum de les flames, veiem que tothom no és igual ni a la vida ni davant la mort. Quan un escriptor d'avui parla d'un inframon llunyà, es refereix a nosaltres.