BarcelonaPeter Burke, autor d’un grapat de llibres bons –El Renaixement italià, Formes d’història cultural, etc.— publica ara La ignorància. Una història global (Arcàdia, 2023), en què aborda un tema que ja ha entrat als currículums universitaris, de tan present com és al món contemporani –incloses les universitats; oh, paradoxa!–. Aborda el tema des de la seva òptica de sociòleg, parla de les conseqüències imprevisibles de la ignorància en la vida quotidiana, però també en afers de grans dimensions —per exemple, les mentides que va dir Bush per aconseguir el suport a la Guerra de l'Iraq dels nord-americans ignorants—, i no es descuida dels perills que porta la ignorància quan la població ignora la veritat de les grans fites de la seva història —a Catalunya són bàsicament tres: la mort del rei Martí, la Guerra de Successió i la guerra civil del segle XX, les dues últimes explicades quasi sempre, segons el bàndol, esbiaixadament.
Voler saber com més coses millor era una pràctica habitual d’ençà que el saber es va posar a l’abast de tothom amb la invenció de la impremta i, sobretot, d’ençà que l’índex de ciutadans alfabetitzats va prosperar progressivament a l’època moderna. Burke no insinua amb prou èmfasi que la ignorància creix avui a passes de gegant, però això ja és una evidència. “Saber-ne un niu”, que antigament es vinculava a l’interès per saber de tot, encara que només fos una mica —és la figura del “polímata”, també estudiada per Burke—, ha estat desplaçat, en el millor dels casos, per conèixer prou bé una àrea de coneixement cada cop més especialitzada. I el cert és que, en termes generals, cada dia hi ha més ignorància al món, amb la complicitat de la indiferència: només cal que pregunteu com va la cosa als instituts d’ensenyament mitjà. En aquest sentit, Burke parla de la “ignorància selectiva”, que equival a determinar-se voluntàriament a no voler saber, com passa amb els seguidors de Trump als Estats Units.
D'ignorància n’hi ha hagut sempre, i molt ben repartida; però, com acabem d’insinuar, ara n’hi ha una de molt especial, que podríem anomenar la “ignorància superbiosa”, aquella que ostenten persones que, sense saber res, o poc, de molts camps determinats, manifesten amb vehemència, arrogància, seguretat i manca de fonament tota mena de teories especulatives.
Queden pocs savis al món, però aquests, quan es troben amb un representant de la “ignorància superbiosa”, no hi poden fer res: han de callar, humiliats, perquè és habitual que els ignorants cridin més que les persones sàvies.
