BarcelonaCharles M. Schulz, el creador de Peanuts, és a dir del Charlie Brown, l’Snoopy i la Lucy, va anunciar que es retirava el desembre de 1999. Estava malalt i no es veia amb forces per continuar creant. Encara tenia feina feta per publicar, així que quedaven històries noves per llegir. Va morir poc després, el 12 de febrer del 2000, i una casualitat molt poètica va voler que l'endemà, el 13, aparegués l’última tira que havia fet, on s’acomiadava dels lectors i dels personatges. Van ser dies tristos per a molta gent. Ja quan va anunciar que es retirava, el llavors president Bill Clinton va fer una declaració oficial, on deia que els seus personatges ens havien ensenyat a tots una mica més sobre allò que ens fa humans. Anys més tard, Obama escriuria: “Durant dècades, Peanuts va ser el nostre «llençol de seguretat» diari” (en anglès, “security blanket”, en al·lusió al llençol del Linus, així que em permeto la traducció literal). Ho va dir en un pròleg d’una antologia de Peanuts, on també van escriure el creador d'Els Simpson, Matt Groening; Whoopy Goldberg; Diana Krall, i Alec Baldwin. L’obra de Schulz és present en l’imaginari del cineasta Wes Anderson, i és coneguda l’admiració d’Umberto Eco per la sèrie, que va escriure molt sobre Peanuts i va arribar a conèixer Schulz. Us imagineu, quina trobada?

L’autor americà deia que veure com la gent seguia i s’estimava els personatges de Peanuts va ser sempre una motivació per a ell. Quan va morir, es publicaven en uns 2.600 diaris. El 2 d’octubre de 1950, quan van aparèixer, només en 7. Per a Schulz va ser un moment feliç: sempre havia volgut ser autor de còmics, segurament perquè van formar part de la seva vida des del seu naixement. Un parent que el va veure amb dos dies de vida va dir que li recordava el personatge d’una tira de l’època, i el va batejar amb el mateix nom, Sparky: a partir de llavors el van anomenar així. Amb el seu pare, tots els diumenges tenien el costum de mirar junts les vinyetes de diversos diaris. Era un ritual estimat per ell, i la seva mare el va apuntar a un curs per correspondència per aprendre a dibuixar còmics. Un dels gossos que van tenir, l’Spike, es convertiria en inspiració per crear l’Snoopy. Schulz utilitzava el que veia i el que li passava, deia que s’havia de bolcar tot a les vinyetes. Explicava que els caràcters dels seus personatges venien d’ell, que tots tenien trets de la seva manera de ser i pensar. Per exemple, havia estat tan sarcàstic com la Lucy, i deia que tenia els mateixos pensaments estranys que el Linus. Amb els seus dibuixos va demostrar que estava a favor del control d’armes, i els personatges que va anar creant mostren la seva sensibilitat amb temes com els drets civils o el feminisme. Sempre va tenir una recança: no li agradava el nom de la seva tira, Peanuts. Ell havia triat Li’l folks, que l'hi van fer canviar perquè s’assemblava massa a una altra que ja existia. Tot i així, considerava que el nom no tenia importància si aconseguia portar alegria a algú, a algun racó del món.  

A l’última vinyeta que va publicar, l’any 2000, Schulz citava l’Snoopy, el Charlie Brown, el Linus i la Lucy, i escrivia: “Com oblidar-los!”. Aquest 26 de novembre, Charles M. Schulz hauria fet cent anys. A ell tampoc l’oblidem. Moltes gràcies, per tant, Sparky.  

(Per cert, una altra celebració: els Peanuts tornen a estar disponibles en català. Busqueu-los a l’editorial Meraki, amb traducció de Yannick Garcia.)