OBRO FIL
TINA VALLÈS

“S’hi ha d’anar”

Hi ha una mena d’actes que et fan dir aquesta frase: presentacions, inauguracions, festes que apleguen el sector editorial al voltant de copes, canapès i discursos i que serveixen per “deixar-se veure”. El gremi del llibre va així: la gent ha de saber que encara existeixes i no hi ha res millor que veure’t en carn i ossos, amb una cervesa a la mà, l’abric plegat al braç i unes molles de torrada amb foie condecorant-te la camisa. Et passaràs la nit responent que sí amb entusiasme a la pregunta “Estàs escrivint?” L’endemà et lleves amb tot de correus pendents de converses que van quedar a mitges, i l’editora que feia temps que no et passava feina et proposarà una traducció perquè et va veure ahir (això ha d’anar acompanyat del currículum adequat, però si no t’hagués vist hauria passat l’encàrrec a algú altre que tingués més present). Vas a festes per fer memòria de tu mateixa.

Divendres passat vaig anar a la inauguració d’una exposició del suplement La Lettura del Corriere della Sera, a la Triennale de Milà, i com que no hi coneixia ningú tret de les meves editores vaig poder observar els moviments de la gent. “Aquí hi ha tot el sector editorial milanès; tothom vol sortir a La Lettura, tothom vol esgarrapar uns segons de conversa amb Antonio Troiano”, em van explicar. De seguida vaig localitzar el tal Troiano, cap de Cultura del Corriere, un senyor que ja es veia que remenava les cireres, enmig d’un eixam de persones que semblava que fessin cua.

Quan em va tocar el torn, Troiano em va dedicar tot just 60 segons, fins que un senyor amb jersei de xandall, texans i vambes (a Milà no us podeu imaginar com desentona això) ens va interrompre per ensenyar-nos el seu passaport nord-americà: ell també es deia Troiano, Mark Troiano.

Durant aquells 60 segons, Troiano -l’Antonio, no el Mark- va tenir temps d’ensabonar-me, presentar-me la filla que parlava castellà gràcies a un nòvio extremeny, demanar-me un exemplar del meu llibre per a ella i elogiar Barcelona. Jo li vaig elogiar Milà, el castellà de la filla i la meravellosa exposició que no havia vist encara i em vaig espolsar unes molles de parmesà amb la mà lliure, perquè amb l’altra sostenia una copa de lambrusco, l’abric, la bufanda i un llibret de Montale que m’havien regalat a l’entrada. L’endemà vaig escriure a les editores per recordar-los que enviessin un exemplar del meu llibre a la filla del Troiano que no duia xandall, per fer-los memòria de mi mateixa de manera encriptada.