28/01/2022

Gràcies, Alejandro. Gràcies per la veu

2 min
Alejandro Palomas

Quina bufetada, la mort de René Robert . El fotògraf feia el seu passeig habitual quan, no se sap per què, va caure a terra i, conscient encara durant unes hores, m’imagino que veia circular la gent, que en cap cas es va aturar a ajudar-lo. Quan algú, finalment, va trucar al telèfon d’emergències, ja havia mort d’hipotèrmia. Com és possible, morir així? Què diu de nosaltres, com a societat? M’és igual que fos a París, no crec que a Barcelona hagués estat diferent. I aquesta pregunta, que no pots evitar fer-te just després de llegir la notícia: i jo, m’hauria aturat? Hem conegut la història de Robert perquè era famós i tenia una casa, l’excepcionalitat és aquesta, però què passa amb la gent que viu al carrer i que pot trobar-se en una situació similar? ¿Els veiem, o hem aconseguit fer-los tornar invisibles? La seva mort m’ha provocat una gran desolació i, de manera automàtica, m’ha portat a buscar escalf en un llibre que em va impressionar, Connectar, de Kae Tempest (Ed. Més Llibres: traducció de Martí Sales). És un llibre generós, ple d’empatia i d’esperança, que interpel·la el lector i que ens convida precisament a això, a connectar amb els altres. Que bàsic i que necessari.

I és que encara hi ha persones que ens costen de veure. O de sentir. Aquesta setmana, l’escriptor Alejandro Palomas ha explicat públicament els abusos que va patir a la seva escola, La Salle de Premià de Mar, per part d’un professor. En una entrevista amb la Lídia Heredia, Palomas explicava que havia decidit fer-ho per la gent que no té veu, conscient que la seva notorietat com a escriptor podia donar més ressò a la denúncia. Així mateix ho deia en un tuit dirigit al president Pedro Sánchez: “Denos usted la voz”. Palomas no ha fet aquest pas endavant per ell, demana una reparació per a tots aquells nens que ho han patit. No deu haver estat fàcil. De fet, Palomas li explicava a Heredia que tenia la por gran que ara la gent ja no se l’estimi, que pensi que hi ha alguna cosa bruta en ell. Espero que això no passi, però veient el món en què vivim no hi posaria la mà al foc. Sí que puc dir-li, des d’aquí, que el seu gest ha estat consol i esperança. Gràcies, moltes gràcies per utilitzar la teva veu, Alejandro.

stats