El 1978, Argentina va acollir el Mundial de futbol. Maradona tenia 17 anys i encara no jugava. La competició, que va guanyar el país amfitrió, va servir per tapar la brutalitat i les misèries d’una dictadura que va imposar el terrorisme d’estat. Però molts argentins, i el món sencer, van fer veure que no ho veien. Un any abans de l’inici de la competició, les Madres de Mayo havien començat a reunir-se a la Plaza de Mayo de Buenos Aires per denunciar la desaparició dels seus fills a causa de la repressió del règim militar de Videla. Es calcula que van desaparèixer –o sigui, van ser assassinats– 30.000 persones.

Aquest és el marc on desemboca la novel·la Estimada Mirta (ed. Amsterdam), de la mallorquina Maria Escalas, un llibre que va de menys a més, que creix en densitat, intensitat i dramatisme a mesura que avança. A la postguerra franquista, una família mallorquina decideix enviar un fill a fer les Amèriques i després el segueixen la resta. A la terra promesa argentina progressen. Però mentre uns fan diners en connivència amb el règim, altres són víctimes del terror. Passen de l’Espanya de Franco a l’Argentina de Videla, amb Perón i Evita pel mig. Hi ha un moment que un dels familiars, sense deixar de somriure davant de la por, cita el general Ibérico Saint-Jean. No és cap llicència literària, ho va dir en un discurs el maig del 1977: "Primer matarem tots els subversius, després els seus col·laboradors, després els simpatitzants, després aquells que queden indiferents, i finalment matarem tots els tímids!" Hi ha gent que ignora perquè hi ha tants argentins entre nosaltres. Molts van arribar fugint de Videla.

En el fons, sempre pensem que les coses dolentes els passaran als altres. Fins que ens passen a nosaltres. Aquest podria ser el leitmotiv de la novel·la... i de la vida (i ara mateix de com alguns veuen el virus del covid). Quantes vegades, per comoditat, preferim ignorar les evidències? Preferim l’espectacle (del futbol o del que sigui) abans que enfrontar-nos a la realitat. Això, de manera extrema, va passar a l’Argentina i ha passat tantes vegades arreu, col·lectivament o individualment, davant grans o petites injustícies o situacions dramàtiques: jo ja me’n surto, el meu mal no vol soroll.

I després hi ha l’alternativa digna, que el protagonista del llibre només descobreix al final, de gran, enmig dels remordiments: "A vegades lluitam, encara que sapiguem que no hi ha res a fer, perquè no volem deixar de bracejar contra l’inevitable. Podem tolerar perdre, però no podem consentir no haver fet tot el que podíem, fins i tot quan ja vèiem que ho teníem tot perdut. Ho he vist en política, ho he vist en malalts que, tot i saber que la fi és a prop, continuen lluitant per cada alè d’aire, com nàufrags que tot i sabent que la mar els engolirà, continuen nedant contracorrent amb força..."

És el mite de Sísif, que un cop i un altre torna a fer pujar la pedra pendent amunt. Víctor Alba, pseudònim de Pere Pagès, un català exiliat que també havia fet les Amèriques (en el seu cas a Mèxic i els EUA), va titular les seves memòries Sísif i el seu temps. Com a escriptor, periodista i activista, Víctor Alba va ser un home polític. L’exili econòmic que narra Maria Escalas no pot evitar la política. Perquè com deia Joan Fuster, "tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres". O, si voleu, si tu no tries (o si tu tries passar de tot), trien per tu.

____________________

Compra aquest llibre

Fes clic aquí per adquirir Estimada Mirta de Maria Escalas a través de Bookshop, una plataforma que dona suport a les llibreries independents.