El títol d’aquest article està inspirat en el de l’arxifamós quadre d’Eugène Delacroix La llibertat guiant el poble. És, com escriu Josep Fontana, una de les imatges més reproduïdes per exemplificar les revolucions burgeses del segleXIX. I és, al seu parer, un frau perquè si t’hi fixes “només conté un personatge que pugui identificar-se com a burgès per la seva forma de vestir” i perquè, en realitat, aquelles revolucions no van portar la llibertat ni la igualtat, sinó que van reforçar el capitalisme. Aquesta és la tesi del seu assaig pòstum Capitalisme i democràcia 1756-1848. Com va començar aquest engany (Ed. 62). En concret, l’aixecament ciutadà de 1830 a París va portar “una nova monarquia amb la qual, com deia [Jacques] Laffite, començava «el regne dels banquers»”. El quadre, que avui és al Louvre, el va comprar el que seria l’últim rei de França, Lluís Felip, però no es va exhibir gaire temps perquè resultava subversiu. No cal dir gaire res més, oi?

Si a La formació d’una identitat (Eumo), publicat el 2014, va sortir el Fontana d’arrel més catalanista, en aquest llibre surt el d’arrel marxista. En el primer hi bategava l’anhel de llibertat projectat damunt la societat catalana; en aquest hi batega l’anhel d’igualtat projectat damunt les societats europees. En el primer el subjecte eren els individus que compartien un territori, una llengua i una manera d’entendre les lleis; en aquest segon el subjecte són els individus que comparteixen la lluita per una vida digna que els és negada. Els darrers anys de la seva vida, treballant frenèticament perquè sabia que se li acabava el temps, Fontana va anar al gra per donar respostes sintètiques a les grans qüestions que sempre l’havien preocupat. Va posar la seva immensa erudició històrica al servei de la transformació del present.

En aquest nou llibre pòstum, insisteix en dos pilars que mostren com la construcció del capitalisme és prèvia al sorgiment dels règims democràtics, i els condiciona. Un pilar és l’arrabassament dels recursos naturals i de terres comunals a la pagesia, que va privar les famílies d’un element clau de subsistència (el cas anglès de les enclosure és conegut) i va provocar una emigració massiva a Amèrica de més de 50 milions de camperols arruïnats, principalment anglesos i irlandesos, però també alemanys, italians i espanyols. L’altre pilar és l’ofec dels productors artesans tant del camp com de la ciutat, i la liquidació de les seves reglamentacions col·lectives (els handloom weavers anglesos, però també els teixidors de Silèsia o de Lió, exemples d’una “industrialització dels artistes”), amb l’establiment de fàbriques centralitzades semblants a camps de concentració, amb jornades inhumanes, on treballaven nens, dones i homes en condicions semblants a les dels 13 milions d’esclaus africans portats a les plantacions americanes entre els segles XVIII i XIX. De fet, Fontana remarca que estudis recents han revalorat la vella tesi sobre el lligam entre capitalisme i esclavitud. I, sobre el canvi de model productiu, explica la persecució de les trade unions (és a dir, les unions d’oficis), que garantien un preu equitatiu i un salari just en el marc d’una producció industrial descentralitzada, i que acabarien donant lloc als sindicats. Per a Fontana, doncs, la industrialització no es pot reduir a l’impuls combinat de la màquina i l’emprenedor, mentre que el capitalisme és, sobretot, la història d’una apropiació a recer de l’Estat: d’avenços tècnics, de terres i de força de treball.

En tot el llibre hi plana una idea recurrent i central en el pensament històric de Fontana: les coses sempre haurien pogut anar d’una altra manera i, alhora, les coses sempre es poden explicar d’una altra manera. En l’epíleg d’aquest exercici de crítica històrica, un Fontana explícit i transparent afirma que “l’avenç imparable del capitalisme, que el desenvolupament del moviment obrer va frenar des de les darreres dècades del segle XIX, amb la Commune com a espantall, i que va semblar aturar-se entre el 1917 i el 1975, com a conseqüència de la por engendrada per la revolució soviètica del 1917, s’ha tornat a desfermar des de les darreres dècades del segle XX i prossegueix al segle XXI, en una evolució que recorda la que va desenvolupar entre el 1814 i el 1848. [...] L’ascens d’un capitalisme depredador segueix imparable”.