ELS LLIBRES I LES COSES

L’eterna joventut de Montserrat Roig

L’eterna joventut de Montserrat Roig Zoom

Pensar en Montserrat Roig és pensar en els anys 70, en l’antifranquisme, en el despertar d’una generació de dones lliures, en el PSUC i el nou periodisme, en la recuperació de la memòria silenciada... Aquell va ser el seu gran moment, la seva eterna joventut, i tot això és el que reflecteix l’antologia d’entrevistes fetes entre el 1971 i el 1976 i reunides per Gemma Ruiz i Albert Forns a Retrats paral·lels (Edicions 62), amb fotografies de Pilar Aymerich. La galeria de personatges és de traca i mocador: des d’un joveníssim i insolent Pau Riba fins als referents del periodisme republicà Eugeni Xammar i Josep Pla; també hi ha un aleshores no gaire conegut Josep M. Flotats que triomfava a París; el ja omnipresent arquitecte i dinamitzador cultural Oriol Bohigas; els dos grans de la novel·lística catalana Rodoreda i Villalonga, els valencians Fuster i Estellés; les donasses Maria Aurèlia Capmany, Clementina Arderiu i Mary Santpere; els amics escriptors Pere Calders i Avel·lí Artís Gener; els poetes Martí i Pol i Joan Brossa, i encara el pintor Antoni Tàpies i la cantant Maria del Mar Bonet. Divuit retrats en conversa publicats en revistes com Serra d’Or, Oriflama, Jano i Destino. Enlloc no es diu si les d’aquestes últimes dues capçaleres són traduïdes del castellà ni on es va publicar cada text, una informació que es troba a faltar.

El llibre et transporta al final de la dictadura. La jove entrevistadora (tenia entre 25 i 30 anys) demostra una solidesa cultural, una maduresa estilística i una mirada pròpia envejables. No dissimula la seva voracitat, l’afany de mostrar-se, de reivindicar-se, d’erigir-se en la veu d’un vell-nou país que s’obre pas. El seu biaix ideològic forma part de l’autoretrat indirecte que també són aquestes converses: la burgesia (així, en general) apareix obsessivament com l’ase de tots els cops, és gairebé un recurs literari, una crossa mental i superficial fruit, potser, d’un punt de mala consciència inconscient; al capdavall Montserrat Roig era filla de la petita burgesia de l’Eixample barceloní. Es tracta d’una manera de pensar ben pròpia del PSUC de l’època, on hi havia més intel·lectuals que obrers. De fet, el tic d’atribuir tots els mals a la burgesia no va acompanyat de la més lleu referència o reivindicació de la classe obrera. Només un exemple extrem, hilarant: “En Tàpies em parla contra la pornografia, l’arma de la burgesia occidental [sic] per bastir l’art d’una falsa llibertat”.

La catalanitat de fons (més que el catalanisme polític) és el gran eix de les entrevistes. La nòmina dels personatges ja dona el to. En conjunt, és una reivindicació de la continuïtat cultural del país, de la llengua. Montserrat Roig s’enfronta a patums i joves icones de la cultura catalana sense complexos, sense caure en una admiració babaua. Des del respecte i el coneixement (es nota sempre que els ha llegit a fons), s’esforça a pensar-los amb llibertat, si cal agafant-hi una certa distància, en algun moment fins i tot amb prepotència. Per exemple, en més d’una ocasió fa allò de saltar-se alegrement un off the record, com quan Clementina Arderiu li fa una confidència sobre Pompeu Fabra i tot seguit li diu: “«Però tot això no ho digui, l’hi prego». I jo, que pertanyo, diuen, a la generació del tantsemenfotisme, de la crueltat i la descomposició moral, he volgut transcriure exactament les seves paraules...” Es tractava d’ épater, esclar. A Maria Aurèlia Capmany, que l’havia introduït d’adolescent al teatre, després d’elogiar-la com l’“esplèndida antítesi de la Ben Plantada” es dedica a clavar-li unes quantes sagetes, com el deixeble que sent la necessitat de matar el mestre: “Una de les fidelitats més totals que ha mantingut la Maria Aurèlia és Salvador Espriu, i resultaria difícil arribar a esbrinar els mòbils d’aquesta admiració: si és per contradicció o per oposició entre la meticulositat del primer i la precipitació de la segona”. I ho rebla: “Tota l’obra de l’Aurèlia Capmany reflecteix una estructura mental poc variable”. En canvi, el conservador i aristocràtic Villalonga la sedueix, la qual cosa es nota en el fet que el fa parlar molt a ell mentre ella aquest cop es queda més en un segon pla.

En qualsevol cas, com diu Gemma Ruiz al pròleg, aquestes entrevistes de Montserrat Roig haurien de formar part del bagatge de qualsevol aprenent de l’ofici de periodista, igual com els seus articles de maduresa recollits a Un pensament de sal, un pessic de pebre.