Estimo els fills amb bogeria però necessito allunyar-me’n
Una dona que acaba de ser mare s’adona que, des que va parir el seu fill, ha deixat de ser ella. I es proposa reconstruir la persona que era abans de quedar embarassada. Demana una excedència a la feina amb l’excusa oficial de cuidar la criatura, deixa el nen a l’escola bressol i s’aboca a aprofitar les estones sense personeta incorporada per escriure un llibre. Un llibre sobre què? Sobre el cas d’una dona que anys enrere havia assassinat els seus fills bessons, ofegant-los a la banyera.
Vet aquí el punt de partida de Las madres no, una novel·la de l’escriptora en llengua basca Katixa Agirre (Vitòria, 1981) publicada en castellà per Tránsito, amb traducció de la mateixa autora. La vaig comprar i devorar fa mesos (era un dels títols recomanats per La Central: acostumo a fer cas de les recomanacions de les llibreries) i hi he tornat ara, en ple estat d’alarma per la pandèmia, quan m’ha rondat pel cap una idea de les que costen d’explicitar per escrit: que els infants no puguin sortir de casa vol dir també que els progenitors, i sobretot les mares, els han d’aguantar les 24 hores del dia. El confinament obligat desatén les necessitats infantils (de llum natural i solar, d’aire lliure, de moviment, etcètera) i oblida també la necessitat adulta d’alliberar-se dels fills de tant en tant.
Quin gran tema, el de l’ambivalència maternal. “Un cop trobes aquesta paraula, ambivalència, tot canvia -declarava Katixa Agirre a l’octubre, en una entrevista a El País -. Vivim en el pensament simple, en el blanc i negre, en l’opinió rotunda i sense matisos, i llavors pateixes perquè el que tu sents és gris. Jo no m’identifico amb el mite de la mater amantíssima ni amb aquesta nova maternitat cínica que gaudeix malparlant dels fills i de l’esclavatge que suposen. Sí, estimo els meus fills amb bogeria, però ara mateix l’única cosa que necessito és allunyar-me’n una estona. Sí, quines ganes que tenia de quedar amb aquesta amiga, però mentre soc amb ella no deixo de preguntar-me si els nens estan bé”.
Recordo una conversa amb el meu pare fa vint-i-tants anys, quan jo sobrevivia entre bolquers i cotxets. “Veient com són de macos, no entenc que algú pugui fer mal a un nadó”, va dir ell, arran d’un infanticidi. Rèplica meva, mig per dur-li la contrària i mig perquè m’ho creia de debò: “Doncs no costa tant d’entendre, papa. Jo mateixa he tingut temptacions de tirar algun nen per la finestra, i mira que me’ls estimo”. Ma mare va ser testimoni del que dèiem i va preferir callar. Estic convençuda -mig perquè em va bé pensar-ho, mig perquè la conec com si m’hagués parit- que es devia distreure repassant els moments en què ella mateixa ens hauria volgut llançar balcó avall, a mi o al meu germà.
La dificultat de fer-se gran sota l’ombra de la llegenda materna
“Oh amor, com has arribat aquí? / Oh embrió / que recordes, fins i tot quan dorms, / la teva posició en creu. / La sang brolla neta / en tu, robí. / El dolor / que et desperta no és pas teu”. Katixa Agirre encapçala un dels capítols del seu llibre amb aquests versos de Sylvia Plath, del poema Nick i el canelobre (n’he transcrit la traducció de Montserrat Abelló publicada per Proa en el volum Sóc vertical. Obra poètica 1960-1963 ). El petit Nick, a qui Plath adreça el poema, tenia tot just un any (i la seva germana Frieda, prop de tres) quan la poeta va decidir plegar de viure. Adeu fills, adeu tot. No ha de ser gens fàcil créixer contra una mare morta i feta llegenda. Nicholas Hughes s’acabaria suïcidant ell també: es va penjar el 2009, als 47 anys.
Un altre capítol de l’il·luminador i pertorbador Las madres no arrenca amb les següents paraules d’ El segon sexe de Simone de Beauvoir: “Es diu que les dones tenen malalties al ventre, i és veritat que amaguen a dins un element hostil: és l’espècie, que les rosega”.
