HE LLEGIT NO SÉ ON
Llegim Opinió 27/03/2020

L’endemà no em van deixar sortir al carrer

i
Eva Piquer
3 min
MANUEL RIVAS

Una pel·lícula nascuda d’un conte que dona peu a una classe d’història

“El millor de la vida és la infantesa -va afirmar el cineasta José Luis Cuerda en una entrevista-. Jo surto al carrer i somric a tots els nens que em miren. Qualsevol dia m’acusaran de pederasta”.

Cuerda va morir el 4 de febrer passat, just a temps per no viure l’apocalipsi en forma de pandèmia que ja estava venint. La frase “surto al carrer i somric a tots els nens que em miren” sembla de ciència-ficció ara que no podem sortir al carrer i que al carrer no hi ha nens.

Els nens són a casa, mentre no s’estableixin mesures alternatives a la de tenir-los tancats les 24 hores en pisos sense balcó. I és a casa on retem homenatge a Cuerda en ple confinament, veient (per enèsima vegada jo, per primer cop el meu fill d’onze anys) La lengua de las mariposas. Tinc una concentració pròpia de papallona, aquests dies, però soc capaç d’entrar de nou en la història del mestre i el deixeble com si no s’estigués acabant el món. I això que la cinta m’interpel·la i se’m barreja de tant en tant amb el present que ens acull: un nen que s’ha passat anys tancat sense començar l’escola perquè és asmàtic, unes classes de medi natural a l’aire lliure en què no cal esquivar virus malparits...

Després que l’escena final em devasti tant com sempre, i havent aprofitat l’ocasió per impartir una lliçó casolana sobre la Segona República i la Guerra Civil Espanyola, recorro a la prestatgeria per rellegir el conte de Manuel Rivas en què es basa la pel·lícula de Cuerda. És un dels relats del volum ¿Que me queres, amor?, escrit en gallec i publicat en català per Proa, amb traducció de Lluïsa Soaz Gonzàlez, i en castellà per Alfaguara, amb traducció de Dolores Vilavedra.

Guaitava per la finestra i tothom em semblava una ombra acovardida

Rivas descriu l’inici del malson des dels ulls del nen que percep que alguna cosa dolenta està a punt de passar. Ho intueix d’entrada quan veu en Cordeiro, el recollidor de la brossa i les fulles mortes, assegut en un banc. No l’havia vist mai abans assegut en un banc. Després en Cordeiro mira cap amunt, fent visera amb la mà. “Quan en Cordeiro mirava així i callaven els ocells era que s’acostava una tamborinada”. Al cap de poc, perquè les coses dolentes que ho capgiren tot solen passar de pressa, la tamborinada ja es nota de portes endins. I de quina manera: “Les mares van començar a cridar els nens. A casa, semblava que s’havia tornat a morir l’àvia. El pare amuntegava les burilles al cendrer i la mare plorava i feia coses sense sentit, com obrir l’aixeta de l’aigua i rentar els plats nets i desar els bruts”.

En efecte, ha esclatat la guerra. “L’endemà no em van deixar sortir al carrer. Guaitava per la finestra i tothom qui passava em semblava una ombra acovardida, com si tot d’una ens hagués caigut a sobre l’hivern i el vent hagués arrossegat els pardals de l’Alameda com fulles seques”. L’hivern. La por.

“Som el que recordem i el que oblidem, i Cuerda era un activista de la memòria”, va escriure Rivas arran de la mort de José Luis Cuerda. L’autor gallec deia que Cuerda -director també de Los girasoles ciegos, inspirada en el llibre d’Alberto Méndez- va ser víctima del tòpic que s’han fet massa pel·lícules sobre la Guerra Civil, quan en realitat encara en farien falta més. Perquè els espanyols, per exemple, han pogut veure a les pantalles els camps d’extermini nazis però no els camps del franquisme.

Això d’ara no és una guerra, per molt que s’insisteixi a parlar-ne amb símils bèl·lics i que tinguem l’exèrcit patrullant com si sí. I és evident que en naixerà literatura, d’aquesta pandèmia global, encara que alguns ja hagin començat a tremolar preveient una allau de textos de tota mena. Potser és cert que cal prendre distància per guanyar perspectiva en lloc de fer assajos exprés sobre la quarantena. Però dubto que hi hagi gaires sortides millors que pensar i escriure, enfront de tanta estranyesa.

stats