Barcelona"De tots els que faig, el discurs del Premi Òmnium a la Millor Novel·la de l'Any és, sens dubte, el més incòmode per a mi". M'ho deia el president d'Òmnium, Xavier Antich, després de l'acte que convertia l'escriptor Manuel Baixauli en guanyador del premi. Era una manera de respondre'm a la broma que li vaig fer des de l'escenari: com a presentadora, vaig explicar una petita interioritat. Des que Antich és el president d'Òmnium, hi ha un petit ritual que es repeteix. Per posar-vos en context, us diré que l'acte del premi té una particularitat: abans de descobrir qui és el guanyador, hi ha una petita conversa amb cadascun dels finalistes. M'agrada, perquè és una manera de reconèixer les tres obres, no només la guanyadora, però és veritat que allarga, d'alguna manera, els nervis i el "patiment" dels finalistes, que no estan avisats prèviament de qui guanya.
Dijous eren Manuel Baixauli per Cavall, atleta, ocell (Periscopi), Alba Dedeu per La conformista (L'Altra) i Elisenda Solsona per Mammalia (Males Herbes). Després de les converses, dono la paraula a Xavier Antich, que fa un discurs abans d'anunciar la novel·la guanyadora. A aquestes altures, ja portem mitja hora d'acte, i per això Antich diu que és un discurs incòmode, perquè sap que tothom està desitjant saber qui ha guanyat. Ara, no us penseu que això el desanima: Antich té tendència a fer discursos llargs, cosa que desespera —ho veig des de l'escenari— la periodista Mònica Terribas. Com a membre de la junta d'Òmnium i persona que sempre ha donat espai a la cultura, no es perd mai el premi, però mentre Antich parla, ella cada vegada mou la cama més de pressa, impacient. Em sembla que pràcticament cada any he vist com li deia que vagi per feina, abans de pujar a l'escenari, o com el "renya" a posteriori, perquè s'ha allargat massa.
Un competidor a l'altura
És una situació divertida que Antich encaixa amb molt sentit de l'humor, igual que va fer amb la meva explicació indiscreta, que no només no el va ofendre, sinó que el va fer riure. D'altra banda, ell sap que m'agraden els seus discursos, perquè fins i tot n'he fet articles. Sempre reivindica amb passió i coneixement —"com a president d'Òmnium, com a fill de llibreter i com a lector compulsiu"—, la llengua i les lletres catalanes, i és un goig escoltar-lo. Però dijous he de dir que va tenir un competidor a la seva altura: el discurs que va fer Manuel Baixauli quan va rebre el premi va ser formidable.
L'autor valencià hi parlava del fet de preparar-se un discurs sense saber si guanyaria. No s'havia permès ser optimista amb la previsió, i encara menys després de llegir La conformista i Mammalia, que va explicar que li havien encantat; li semblava que competir amb tan bones obres disminuïa el percentatge de possibilitats que tenia de guanyar. Com que, finalment, va ser reconeguda Cavall, atleta, ocell, sí que va poder llegir el seu discurs, on es preguntava si les altres finalistes, l'Alba i l'Elisenda, igual que ell, també s'havien preparat un discurs, per si de cas. Baixauli ens deia: "Què se'n fa, dels discursos de qui no guanya? On van a parar? On és el Cementiri dels Discursos Perduts?" Quina pregunta tan maca i tan pertinent. Quants discursos fantàstics ens devem haver perdut! Els de l'Alba i l'Elisenda, ho eren: ho sé, perquè els els vaig demanar quan va acabar l'acte. La meva intenció era fer-vos-en cinc cèntims, però m'hi he repensat: no us en faré espòilers, desitjant que totes dues tinguin ocasió de llegir-los, públicament, ben aviat.
