BarcelonaTot just encetem el febrer i la gran família de la literatura ha engegat els motors per a la diada de Sant Jordi, no només els ha engegat sinó que llibreters i editorials ja han donat gas a fons i van a cent trenta per la nacional de les futures vendes. Ho sabem: la venda de llibres és estacional i aquell dia és clau per als resultats de tot l’exercici. Somiàvem una illa on les coses no fossin així, somiàvem, i continuem somiant, una illa a l’altra banda de la por, una illa on es venguin llibres a carretades cada dia de l’any, una illa habitada per lectors àvids per aparellar-se amb una lectura que entrin a les llibreries refilant com els ocells en l’època de cria, una illa on una dona qualsevol torna a casa i es troba un llibre embolicat sobre la taula encara que no sigui Sant Jordi ni el seu aniversari, una illa on la gent no rondini que els llibres són cars mentre s’arruïna comprant mòbils i roba de marca i sopars en bons restaurants.

Però potser somia que somiaràs, ens hem perdut pel camí. El tsunami santjordiesc inundarà el mercat del meu país estimat i el colgarà de la mateixa manera que l’aigua colgava abans l’església de Sant Romà de Sau: deixant-ne només una petitíssima part visible. Així mateix, doncs, algunes novel·les seran empeses per les editorials amb energia ferotge i n’atropellaran moltes altres, que quedaran a sota, sepultades pel màrqueting pagat a cop de talonari. El màrqueting: l’estafa del segle, la ciència de les falses veritats. Però bé, són les normes del joc, el mercat s’autoregula i el funcionament de tot plegat no és més que el resultat de com comprem i com llegim. O això diu la tan bonica i tirana teoria del joc. És llei de vida (literària): uns llibres s’enlairen i altres esclaten en mil bocins com el Challenger quan semblava que tot anava bé, uns no surten mai de la base de llançament i altres es queden en circulació orbital durant anys. I després hi ha els gèneres: la novel·la és la gran estrella. Tenim una avidesa malaltissa per les ficcions: per les mentides, doncs; convindria fer-ne una anàlisi sociològica. Tot i que també ens continua interessant la prosa del jo, del jo que no mor, la prosa escrita amb carn i ossos i no només amb invencions mentals. O potser no només és que el jo no mori, sinó que el jo és més viu que mai i necessita més cas que mai. És aquest el motiu que tothom escrigui: escriu l’amiga, escriu la podòloga, escriu un veí ben estrany, escriuen els éssers estimats, escriuen aquest i aquella, escriu la Carme, el Joan, el Ferran, la Guadalupe, l’Elisa Kiseljak i l’Anna K., aviat escriuran els elefants i tot. Al carrer on vius segur que també hi ha algun escriptor, i a la teva família (si una família no té cap, ja comença a ser una anomalia). N’hi ha pels quatre costats. També jo ho soc, i no us penseu, m’acuso a mi mateixa de ser la intrusa i em pregunto sovint per què escric.

A banda dels llibres que tiren com una locomotora, la resta és un mercat atomitzat fet de fragments petits i preciosos com els vitralls. Ficció, poesia, assaig, literatura infantil i juvenil, etc. I després el subgènere i el subgènere del subgènere. Una fractal que no te l’acabes mai. Perquè l’oferta és tan àmplia i variada que ho conté tot, la banalitat i la grandesa, la gràcia i la desgràcia, la roca i l’aire.

Començar abans no implica guanyar

Al febrer surten molts llibres per la cursa de Sant Jordi, però n’hi ha que van començar abans, al setembre o a l’octubre, o ja fa anys. Ara bé, començar abans no implica guanyar: pot ser que t’esgotis abans d’arribar a la meta i acabis l’últim rebolcant-te en només terra, només pluja, només fang, i hagis de recórrer als amics i la parella perquè et consolin amb una mammàlia simbòlica i et diguin que el teu llibre mereixia més. O qui sap, potser no, potser ets la conformista de la casa i et dius que si no ens hi volen, marxarons i llestos. Però tornaràs. Perquè la literatura forma part de tu i hi ha adeus impossibles de pronunciar, coses insubstituïbles a la teva existència. No pots fer la gran substitució. No pots tancar la porta al que dona llum a la teva vida, no és possible ni convenient tancar la porta del sol.

I potser en els moments de més hiperràbia, quan vegis el ressentiment que travessa el sistema literari del país, quan constatis un cop més que llibres meravellosos passen desapercebuts i d’altres de mediocres despunten, desitjaràs que tot això cremi i et consolarà pensar que el futur és una petita flama que pot destruir-ho tot. La cursa ha començat però no cal afanyar-se, els bons llibres no caduquen i ens esperaran pacients, igual que per més esquiu que sigui el gat ens espera al marge.