TerrassaFeliu Formosa ensenya, amb un punt d'orgull, l'habitació de la residència Sant Llàtzer de Terrassa on viu des de fa uns mesos. "Hi estic molt millor que a Igualada –explica–. Tinc una taula i un ordinador per treballar, i quan em canso aixeco la vista i puc mirar una mica a través de la finestra". Amb 90 anys fets, Formosa no té cap intenció d'abaixar el ritme: aquests dies acaba de traduir el primer llibre de poemes d'Else Lasker-Schüler, Estígia, publicat en alemany el 1901; està pendent d'un encàrrec de Mario Gas per versionar en català una obra de teatre de Friedrich Dürrenmatt; prepara un volum de textos sobre Agustí Bartra –amb qui va compartir una llarga amistat–, i ultima El quadern groc, "un recull de poemes en prosa, proper a l'escriptura automàtica, encapçalats de la A a la Z", que publicarà Edicions 96 abans de Sant Jordi.

Nascut a Sabadell el 1934, Feliu Formosa ha bastit, al llarg de més de sis dècades, una trajectòria literària imponent, que inclou més d'un centenar de traduccions –de Brecht a Kafka, passant per Klaus Mann, Rainer Maria Rilke i Nelly Sachs– i una trentena llarga de llibres de creació pròpia, entre els quals hi ha poemaris com Cançoner (Vosgos, 1976) i llibres de memòries com El present vulnerable (Laia, 1979; reeditat per Núvol el 2018). Aquest gener Formosa torna a estar d'actualitat per partida doble: Quid Pro Quo acaba de publicar Diaris complets, i Lleonard Muntaner reuneix cent vint flaixos de la vida personal, professional i artística de l'autor.

Fa uns mesos, durant un homenatge a la Biblioteca de Catalunya, admetia que estava passant per molt mal moment, i que a la residència, la seva "manera de lluitar contra el temps era continuar traduint".

— Hi vaig passar una mica més d'un any. Compartia habitació amb un home que no tenia les atencions que necessitava. Cada matinada em despertava cridant. A la residència d'Igualada havia de treballar de cara a la paret, sense cap prestatgeria per posar-hi ni un llibre.

Com és que va ingressar a la residència?

— La meva dona, l'Anna [Vila], havia hagut d'estar pendent nit i dia de la seva filla, la Sandra, que estava molt malalta, durant bastant de temps. No volia donar-li més feina.

En un poema d'El temps sofert [Cossetània, 2023] es pregunta: "Com puc mirar tants ulls / que ja no em parlen?"

— Hi ha molts ulls que ni et veuen ni et parlen. Una de les coses més tristes de viure en una residència és que, a l'hora de dinar, el silenci és absolut. Ningú no diu res! Menjo tan ràpid com puc i me'n torno a l'habitació, a treballar. Cada dia procuro traduir un poema sencer. Ara estic acabant Estígia, d'Else Lasker-Schüler, i fa poc que vaig enllestir una antologia de poemes de Paul Klee, Veure i saber, que surt al febrer a LaBreu. També un llibre de Bertolt Brecht, Cartilla de guerra i altres poemes, que publicarà Trípode d'aquí uns mesos.

Surt gaire de la residència?

— Em salva que ve molta gent a veure'm i llavors anem a un bar. Hi ha un lloc on, a més de prendre alguna cosa, hi puc comprar llibres a quatre euros. Reconec que a vegades me n'he emportat algun a dins de la butxaca de l'abric.

I què llegeix, ara?

— Inferno, d'August Strindberg. És un llibre sobre la relació entre bogeria i creativitat. Em sembla una lectura pertinent tenint en compte on em trobo.

Veig que a la prestatgeria també té la biografia de Kafka de Rüdiger Safranski i l'obra poètica de Salvador Espriu. Aquest últim apareix en alguna de les Aproximacions que acaba de publicar, com aquella en què recorda l'atac que li va llançar Agustí Bartra durant el Price dels poetes, el 1970.

— L'Agustí era un poeta torrencial, el nostre Walt Whitman o Pablo Neruda, i va recitar un fragment de Cartell per als murs de la meva pàtria en què deia: "La pàtria no és covarda, ni vella ni salvatge, com diu una veueta". Aquesta veueta era Espriu, que era allà al davant, entomant el poema. L'Agustí, que havia estat exiliat a Mèxic, no li perdonava que s'hagués quedat aquí. Assaig de càntic en el temple, d'Espriu, acaba així: "Estimo a més amb un / desesperat dolor / aquesta meva pobra, / bruta, trista, dissortada pàtria". Està parlant de la Barcelona de la postguerra...

És la mateixa Barcelona que va viure vostè.

— Vaig estudiar filologia romànica a Barcelona i a finals dels 50 me'n vaig anar una temporada a Heidelberg, on em vaig especialitzar en germanística. Quan vaig tornar a Barcelona el 1961 vaig començar a traduir per a editorials com Seix Barral o Labor. Va ser en aquesta última que vaig conèixer en Joan Vinyoli, mentre m'encarregaven una Historia de la investigación criminal o un dels llibres del Pentateuc traduït des de l'italià. Vam trigar a ser amics, amb en Joan, però els últims anys de la seva vida ens vèiem sovint, tant a Barcelona com a Begur. Recordo que quan ell traduïa Rilke i jo Hölderlin ens vam fer algunes recomanacions l'un a l'altre.

A El somriure de l'atzar (Perifèric, 2005), el primer dels tres llibres inclosos en Diaris complets, recorda també la mort de Vinyoli.

— El vaig anar a veure pocs dies abans que morís a la clínica on estava ingressat. Tenia l'esperança que sobreviuria en cadira de rodes, però no se'n va sortir. Vaig estar vetllant el seu cadàver unes hores. Em va cridar l'atenció que el seu cos s'havia encongit, per això anys després ho vaig escriure al dietari.

Això passava el 1984, quan vostè tenia 50 anys. Una dècada en què havia passat per un dels tràngols més difícils de la seva vida.

— Sí. La meva primera dona, la Maria Plans, va morir el 1974, quan només tenia 41 anys. Junts havíem fundat el grup teatral Gil Vicente a principis dels 60 i havíem muntat obres de Brecht, Txékhov, Cervantes... El teatre era una de les nostres grans passions. Les nostres filles, l'Ester i la Clara, es van quedar sense mare molt aviat.

Quina edat tenien, quan va morir la mare?

— L'Ester tenia 12 anys. La Clara, 6.

Totes dues han seguit camins relacionats amb la interpretació i la literatura.

— Des de ben petites venien a les funcions de teatre. Em seguien molt. L'Ester va començar fent teatre, però després s'ha dedicat més a cantar. La Clara va estudiar alemany a l'institut Goethe i va perfeccionar la llengua fent d'au pair a Múnic. Ha traduït dotze novel·les de Thomas Bernhard en català i aviat publicarà la seva quarta traducció de Stefan Zweig.

A la Clara l'associem sobretot a la feina que ha fet amb Bernhard. A vostè, per les traduccions de Bertolt Brecht. Com hi va entrar en contacte?

— A les aules de la universitat franquista ens dedicàvem a fer teatre. Recordo que vam llegir l'Antígona de Jean Anouilh, La cantant calba de Ionesco i L'excepció i la regla de Brecht. Llavors vaig marxar a Heidelberg i, de tornada, el 1963, vam adaptar amb en Joan Oliver L'òpera de tres rals. Amb el grup de teatre Gil Vicente vam fer uns 60 bolos de L'excepció i la regla.

Brecht l'ha acompanyat durant molt de temps.

— Només del seu teatre n'he traduït tretze obres. N'hi ha de molt bones, que encara ara em semblen impressionants: El cercle de guix caucasià, La bona persona de Sezuan, La vida de Galileu... De poesia m'han sortit, més recentment, el Devocionari domèstic i Històries de calendari, tots dos a Adesiara. He de dir que tinc una antologia inèdita de 115 poemes que de moment no sortirà per problemes de drets, i això em fa certa recança.

Pel que llegim a Aproximacions, de tant en tant encara pensa en Marlene Dietrich: "Marlene és la meva amiga. Marlene és la quinta essència de la dona. Marlene és llibertat. Marlene és sofisticació sense complexos"...

— Al pis d'Igualada tenia tres fotos a l'escriptori. Una de Francesc Trabal, una altra de Federico García Lorca i una tercera de Marlene Dietrich. Sempre tinc present quan Goebbels li va demanar que tornés de Hollywood per actuar a l'Alemanya nacionalsocialista i ella va dir que no "per decència". Poc després va cantar pels soldats de la guerra. Quan era a Heidelberg, Marlene Dietrich va venir-hi de gira. Recordo que hi havia gent que es van posar a l'entrada del teatre amb cartells que posaven: "Marlene go home". Una part d'Alemanya no la va perdonar mai, a Dietrich.

Ara mateix té molts projectes en dansa.

— No vull aturar-me. Ahir mateix vaig fer un recital d'homenatge a Salvat-Papasseit aquí mateix, a la residència. Hi havia gent que em va felicitar, al final, però per desgràcia la majoria de públic amb prou feines s'adonaven del que estava passant.

Troba a faltar l'energia d'actuar?

— Des de fa uns anys, la meva manera d'actuar és a través dels recitals. De tant en tant em fan algun homenatge i em sorprèn la quantitat de persones que poden arribar a assistir-hi. Fa poc, a Sabadell, em van venir a veure 180 persones. La pregunta que em faig en aquestes ocasions sempre és la mateixa: "Em deuen haver llegit mai?" Sempre trobo alguna senyora que porta un llibre meu perquè l'hi dediqui, i això m'anima. Però vaja... El destí de la poesia potser serà l'oblit. Si no es llegeix Espriu ni Vinyoli, per què m'haurien de llegir a mi? Així i tot, l'obra d'ells dos ha quedat. Té una importància.

Recordo que fa anys em va explicar que vostè havia començat a escriure poemes a principis dels 70 per alliberar-se de la "càrrega excessiva" que li representava militar al PSUC, on havia estat vinculat des del 1956.

— Des que hi havia entrat vaig ser molt crític amb el dogmatisme i el consignisme del partit. Anava a París de tant en tant per parlar amb Gregorio López Raimundo, però allà estaven molt desfasats. Fernando Claudín i Jorge Semprún van dir que calia anar cap a una solució democràtica que seria lenta, perquè s'havia d'arribar a pactes. Amb en Ricard Salvat i l'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual vam muntar, el 1966, Ronda de mort a Sinera, basada en textos d'Espriu, i després de fer la funció a París vam acabar a casa d'un joier a París que ens va dir que tenia un germà que cantava. Ho feia de meravella. Saps qui era? Paco Ibáñez, que també ha fet 90 anys fa poc.

Vostè va acabar debutant als 38 anys amb Albes breus a les mans (Proa, 1973).

— El meu llibre més rodó potser és Cançoner [1976]. M'agradaria reeditar-lo, perquè només es troba a Darrere el vidre. Poesia 1972-2002 [Empúries, 2002] i s'ha de fer mans i mànigues per aconseguir-lo.

Cançoner va néixer poc després de perdre la seva dona.

— Vaig començar a escriure'l al cap de cinc mesos de la mort de la Mari. En aquells moments traduïa els diaris de Kafka, un encàrrec d'Esther Tusquets per a Lumen. Els dictava a una secretària que va ser alguna cosa més que secretària... Vaig fer el Cançoner per necessitat, encara en ple dol.

Abans em parlava de la seva segona dona, l'Anna Vila.

— Estem junts des de fa 43 anys. Ha estat infermera i és escriptora. Ara he acabat de traduir al castellà el tercer llibre que l'Anna ha dedicat a la seva filla.

Parli'm una mica d'ella, de la Sandra.

— La vaig conèixer quan tenia 7 anys. La Sandra no parlava ni hi sentia. Era deficient. Però tenia un sentit de l'humor impressionant.

A El temps robat (Pagès, 2019), que també està inclòs en Diaris complets, recorda la il·lusió de la Sandra quan, amb 40 anys fets, portava la carta als Reis d'Igualada.

— Ho va fer fins que el càncer li ho va impedir.

Van arribar a fer un llibre junts, La pedra insòlita (Meteora, 2009). Vostè escrivia els haikus i l'Anna feia les fotos de les pedres que ella pintava. "Amb colors vius / fas més perfecta l'obra / de la natura", escriu.

— Aquí mateix tinc una de les seves pedres [diu, mentre assenyala la prestatgeria]. Tots hauríem volgut que el càncer de la Sandra durés poc perquè no patís, però es va allargar sis anys. Quan el 2023 va morir em vaig posar al costat del taüt i el vaig assenyalar amb una mà com ho hauria fet ella. Li vaig dir: "T'estimo, Sandra". I llavors vaig afegir unes quantes paraules: "Encara que estiguem envoltats de gent en aquest funeral, Sandra, tu i jo ara estem sols i som iguals davant del misteri de la vida i la mort". Ella i jo representàvem dos extrems: jo he estat tota la vida treballant amb paraules; ella no en va pronunciar mai cap. D'una manera que no podia preveure he passat 43 anys de convivència amb una persona deficient.

I això ha estat important.

— Sí, esclar.

Llegint El temps robat també ens adonem que haver anat a parar a Sant Llàtzer l'obliga a recordar el seu pare, Camil Formosa.

— El pare va morir a l'Hospital de Sant Llàtzer. Tenia 84 anys. Era de Sabadell, havia estat militant del POUM [Partit Obrer d'Unificació Marxista], i per casa seva corria alguna carta que havia rebut dels seus fundadors, Andreu Nin i Juan Andrade. Els últims temps de la seva vida no estava bé: s'havia tornat molt hipocondríac, sempre estava malalt... Penso que no va aconseguir superar mai els traumes de la Guerra Civil ni de la política. Les meves filles el veneraven.

Quan vostè va anar a la RDA el 1986, el seu pare li va dir: "Aprofita aquesta estada en un estat comunista per aprendre d'un país model". Era el mateix pare que més endavant tenia el catalanisme en mal concepte perquè l'associava amb la burgesia.

— Atacava sovint el catalanisme per burgès. També el Barça. En qüestions de futbol sempre anava a favor de l'Espanyol i del Madrid. I en política va ser filipista...

El 2018, quan Núvol va reeditar El present vulnerable, admetia que, en termes de repressió, en l'època franquista sabia què li podia passar, però que en aquells moments, mesos després del referèndum i l'empresonament d'alguns polítics, era tot més incert.

— Ara han canviat una mica les coses, en aquest sentit. Tot allò que va desembocar en el referèndum del 2017 i la repressió s'ha anat diluint.