Feliu Formosa, que l’any vinent farà noranta anys, viu dies de febre creativa (o, si més no, de fertilitat editorial). L’any passat va publicar dos títols: un aplec d’alguns dels seus assaigs teòrics apareguts entre els anys 1969 i 2001, El gest i la paraula (Viena Edicions), i un llibre de poesia, Ah, sí? Poemes del confinat (Cafè Central-Llibres del Segle).

Ara hi torna amb un altre de versos que té dos eixos molt marcats; que es compon, de fet, de dos llibres, com apunta Esteve Miralles en un epíleg esplèndid: “Haikus de convalescència” i “Sovint el somni”. Si el primer llibre explota la brevetat del dir i explora l’essencialitat d’un temps vital determinat (la vellesa i les privacions arran d’un ingrés residencial postoperatori durant l’estiu del 22), el segon sembla més aviat un esplai lúdic enlluernador que, de tant en tant, ens pot dur el record de les proses superrealistes de J.V. Foix. Les poesies d’aquesta segona part ja estaven escrites i, segons Miralles, “han estat a l’aguait durant anys”.

"Tot el que dic equival a un retrat"

“El temps, on para?”, es pregunta un dels haikus. Abans, just al llindar de l’obra, el poeta –el jo del qual fa servir un tu– invoca el misteri de la “nit, la incertesa / dels passos que t’esperen”. L’epilogista ens adverteix sàviament de la polisèmia de l’adjectiu sofert, que fa referència al patiment, però també a la capacitat per resistir-lo –aquest darrer, per tant, és un significat ben a tocar del que té el verb endurar–. L’esperança, la memòria, la soledat, la il·lusió d’un improbable viatge són alguns dels temes en què Formosa clava la punxa de la seva escriptura. Trenta-cinc haikus que podrien semblar escrits per un esperit desalenat, per un cor exhaust: “Parlo del meu viatge / a la tenebra”. Es podria dir d’una manera més dreturera? Al llarg d’aquesta suite s’hi fan molt presents els estralls del temps: “Com puc mirar tants ulls / que ja no em parlen?”. I, tanmateix, hi ha –com dèiem– resistència, endurança. La de la poesia, que no és un consol menor: “No vull pensar / més en les hores buides. / Tinc les paraules”.

“Sovint el somni”, la segona secció, fa servir una manera poètica ben diferent, gairebé als antípodes de la de la primera secció. S’hi imposa una fecunda imaginació lírica que diríeu que vol concretar “el miratge del temps detingut”. El jo s’hi emprova tot de màscares, però dessota cada una batega el gest inequívoc del poeta: “Tot el que dic equival a un retrat, / però no penso que pugui acabar-se. / La solitud és el bé més preuat”. Aquest mateix poeta, que viu hores felices en els llibres amb què s’expressa i ens acompanya, hores de resistència, sí, davant la fugacitat de tot el que ens envolta: “Tot sembla fet exprés / per a la rosa que es marceix / en un gerro prim de vidre”. Però la rosa hi és, com tot, perquè sí, com va escarrassar-se a demostrar Silesius. I llavors, doncs? Queda la paraula, l’experta llevadora del record: “Què tinc, què tinc, si la casa entre els pins / tot ho amaga, i l’infant que era jo / vola pel cel i és un globus pintat / amb tots els tons del dolor i de l’atzar?”