Pot una societat, siguin els EUA, Europa o Catalunya, prosperar sense persones vingudes de lluny? És possible el tancament? És desitjable? En la història tenim l'exemple de Roma. Val la pena conèixer-lo. I que cadascú tregui les seves conclusions.

Un cop mort Rem, Roma necessitava més ciutadans. "Així que Ròmul va declarar Roma asil i va animar la xusma i els desposseïts de la resta d’Itàlia a unir-se a ell: esclaus fugitius, criminals convictes, exiliats i refugiats". Això passava al segle VIII aC i així ho explica la professora emèrita de Cambridge Mary Beard a la seva monumental obra SPQR, que ara ha publicat en català Columna en traducció de Joan Solé. Aquesta disposició a incorporar forasters va convertir-se en un tret distintiu romà. Això no vol dir que no hi hagués xenofòbia, que no es miressin altres pobles com a bàrbars i que no fessin ús d’una brutal força militar (oblideu-vos d’Àstèrix i Obèlix: la conquesta de la Gàl·lia per Juli Cèsar ha estat considerada un genocidi), però la tendència política va ser a integrar gent i aportacions diverses, un procés que va culminar el 212 dC quan l’emperador Caracal·la va fer ciutadans romans tots els habitants lliures de l’imperi.

Aquesta porositat va ser clau per al creixement i la regeneració contínua. L’esclavisme al món antic és una història terrible d’explotació i migracions forçades, però també d’hibridació. Al principi del segle II aC, quan el nombre total de ciutadans romans masculins adults era de 300.000, cada any arribaven uns 8.000 esclaus a la península Itàlica fruit de les victòries d’ultramar. Això va donar una gran diversitat cultural i ètnica i va anar diluint la divisió entre autòctons i forans. Alguns es podien acabar comprant la llibertat. Uns altres fugien o es revoltaven, com ara el mitificat Espartac (73 aC), al qual, segons Beard, es devien unir ciutadans descontents o no hauria pogut resistir gairebé dos anys: "Va ser una combinació de revolta d’esclaus i de guerra civil". A mitjans del segle I, a l’actual Itàlia, hi havia entre un milió i mig i dos milions d’esclaus, un 20% del total de la població. Al segle II dC la majoria de la població de ciutadans lliures de Roma ciutat tenien algun avantpassat esclau.

Roma no va parar mai de créixer amb contingents de gent de tot arreu i no va deixar d’enviar ciutadans a terres llunyanes. La idea del self made man estava arrelada, tot i que pot ser exagerada: en tot cas, es podia ascendir en l’escalafó social i polític. Alguns esclaus i plebeus ho aconseguien. La segregació entre patricis i plebeus, que era com una mena d’apartheid al segle V aC, al cap de dos segles pràcticament havia desaparegut.

En termes polítics, de la monarquia a la República i d’aquesta a l’imperi, la història de Roma és dinàmica. Com deia Polibi (segle II aC), durant els segles republicans era d’un virtuós equilibri entre monarquia, aristocràcia i democràcia. En l’època imperial, aquest equilibri es va trencar i va solidificar un govern autocràtic, d’un sol home, algun de prou extravagant i perillós, com l’incestuós Calígula, que volia nomenar cònsol el seu cavall, o Neró, tocant la lira mentre cremava Roma. ¿Som ara, al segle XXI, en un moment de ruptura de l’equilibri democràtic occidental? Als EUA, el govern dels rics, amb Trump al capdavant, està començant a imitar formes imperials; vol tallar de soca-rel, en canvi, la capacitat inclusiva, una tradició nord-americana d’ecos romans.

La romanització dels territoris conquerits, amb l’assimilació de les elits locals, va ser també un procés evolutiu de llarg recorregut: violent, lent i gens programat. La imposició cultural va ser relativa: les llengües, déus i tradicions locals van perviure durant segles i es van hibridar amb la cultura llatina. Va ser crucial trencar la idea que s'era ciutadà d'una ciutat: va passar a ser un estatus polític no arrelat a un lloc, a una ètnia o a una raça. Un model que "va acabar sostenint l’Imperi Romà", escriu Beard. També van ser decisives la força militar i comercial sustentades en la capacitat tecnològica i logística. I, embolcallant-ho tot, la capacitat propagandística a través de l’escriptura i l’art: un relat del qual resta absent la veu de les dones, els pagesos, els soldats rasos, el lumpen i els esclaus. Als primers segles de l’imperi, els rics eren uns 300.000 sobre 50 o 60 milions d’habitants. Al capdavall, diu Beard, "la gran divisió al món romà era entre rics i pobres".