BarcelonaEn una de les declaracions que Donald Trump va fer arran de la presa de possessió com a president dels Estats Units, va dir que Déu l’havia cridat per regenerar Amèrica i fer-la gran una altra vegada —eslògan, per cert, d’una eficàcia provada—. Però, l’endemà d’aquell acte, a Washington, Trump va haver d’entomar l’homilia de la bisbe de la ciutat, Mariann Budde, en què demanava al president, en nom suposadament del mateix Déu, que tingués en compte que hi ha gent que és homosexual, gent que és negra, i homes i dones que s’han refugiat al seu país adés fugint de la persecució política, adés per treballar i tenir-hi una vida només passadora.

La cara de Trump, poc o molt atent a les paraules de la bisbe, va reflectir dues coses. La primera és que no està acostumat que ningú li digui què ha de fer, tenint present que farà el que voldrà, o quasi: hi ha una Constitució vigent. La segona és que, agafat per sorpresa, es va adonar que al seu país hi ha un poder que se li escapa de les mans: el de les Esglésies, que hi són molt abundants, poblades i per a tots els gustos.

Trump no hi havia pensat, en això. No havia pensat que pot manipular una llarga sèrie d’instàncies legislatives i administratives —mentre Musk li manipula les instàncies tecnològiques que calgui—, però que n’hi ha una, la religió, que se li esmuny pel sol fet que està presidida per una autoritat més forta que ell i el seu déu: Déu, si tenim present que quasi totes les religions d’Amèrica, les velles i les noves, són de fonament cristià o monoteistes.

Com que les religions cristianes són humanitàries i prediquen més l’amor que la guerra o la mentida, Trump haurà de contemplar com, des d’una plataforma que li semblava insignificant, s’aixecarà contra ell mateix un poder incontrolable.