No sé si la distinció és seva, però va ser Javier Marías qui, almenys per aquestes latituds, va popularitzar la idea que hi ha novel·les de mapa i novel·les de brúixola. Les novel·les de mapa són aquelles en què l’autor, quan comença a escriure-les, ja té clar on anirà, quins temes tractarà, com desplegarà l’argument i quins seran els personatges que el poblaran. Les de brúixola, en canvi, són aquelles novel·les que l’autor les comença sense saber ben bé cap a on anirà, guiat només per unes poques pulsions, per unes intuïcions, pel pinyol d’una història, per un personatge o pel to, les inquietuds i les necessitats d’una veu. Ferran Garcia, nat a la Plana de Vic, es troba als antípodes, literàriament, de Marías –tot el que el madrileny ho té de sofisticació urbanita, el vigatà ho té de força tel·lúrica–, però diria que la seva nova novel·la, Sau, l’ha escrita tal com l’autor de Corazón tan blanco (Anagrama, 1992) escrivia sempre les seves: sense mapa, amb brúixola.

Sau és un fresc narratiu ambiciosament bigarrat i panoràmic que demana de ser llegit com una novel·la històrica, com un cant de ressonàncies líriques i amb un caient poèticament sobrenatural, com una èpica del riu cabalós de la memòria (personal i comunitària) i com una elegia de les ferides de l’oblit. “La memòria ens retorna allò que hem perdut, em va dir una vegada la mare i, encara que sigui mentida, és l’única veritat. No importa que ens enganyi, només la memòria sap”: això diu la veu narradora just a l’inici de la novel·la. És una frase que, amb els seus aires alhora contradictoris i sapiencials, ens dona pistes de les coordenades per on transitarà la història que estem començant a llegir: unes coordenades híbrides o frontereres, diguem-ho així, unes coordenades on el que és viu i el que és mort, el que és immediat i el que és immemorial, el que és preciós i el que és terrible, van junts i conviuen.

Un amor prohibit que acaba malament

A la pràctica, Sau funciona com dues novel·les en una. O, més ben dit, com un díptic en què les dues parts –més enllà d’estar vinculades per uns pocs personatges i, sobretot, per un fil de memòria– comparteixen textura verbal, escenaris, simbolismes i imaginari. Tot comença, a finals del segle XIX o principis del XX, a l’aleshores província espanyola de Guinea, amb un amor prohibit entre la filla dels amos catalans d’una plantació de cotó, els Sala de Bruc, i un dels seus esclaus. Quan l’amor prohibit s’acaba (malament, que és com acaben tots els amors prohibits), els Sala de Bruc retornen a Catalunya, i porten amb ells dues esclaves i un fantasma. Per com tracta el tema de l’esclavitud i la relació entre els blancs propietaris i els negres sotmesos i posseïts, i també per com aborda la dimensió més atàvica de la concepció del món d’uns i altres, Ferran Garcia es reconeix deutor de la literatura negra nord-americana: des de Toni Morrison fins a Jesmyn Ward, passant per Alice Walker i Colson Whitehead. En la manera com aborda, crispadament però també amb poesia, la qüestió de la diferència i de l’estranyesa, sovint castigades amb ostracisme i violència, hi ressona el Tom Spanbauer de L’home que es va enamorar de la lluna.

La segona part de la novel·la, o la segona taula del díptic, transcorre moltes dècades més tard que la primera, però incideix en els mateixos temes: el càstig i l’amor, la memòria i les herències, l’odi i la compassió, la relació amb els altres éssers humans i la relació amb la naturalesa... I ho fa amb el mateix to i el mateix estil, entre llegendaris i rondallescos. A estones trepidant i emotiva, a estones massa prolixa, potser el millor de Sau són algunes frases sàvies i fulgurants. Com ara aquesta: “Una llar és el lloc on deixes de tenir por”.