És una pregunta incòmoda, una mica tramposa però també en part legítima: ¿fins a quin punt és ètic –humanament just i històricament rigorós– literaturitzar uns esdeveniments del passat, terribles i que realment van succeir, i fer-ho amb preciosisme, amb una evident voluntat d’estil, enriquint-ho amb l’autoconsciència refinada que donen el coneixement, la cultura i la distància? Algú pot dir que des del moment que es fa literatura d’un fet real ja se’l formalitza, i és veritat, però estarem d’acord que hi ha estratègies de formalització que intenten evitar qualsevol exercici de sofisticació i que aspiren a purgar qualsevol inclinació al preciosisme. N’hi ha que fins i tot han convertit la prosa eixuta i la mirada neta i frontal en una mena de militància moral i civicopolítica. La literatura de la Xoà –els que en saben del tema ho han explicat bé– és un exemple claríssim d’això que dic.

Tenia aquestes idees rondant-me pel cap mentre llegia Aquest món sense llum, de Jesmyn Ward (Mississipi, 1977), l’única escriptora nord-americana que ha guanyat dues vegades el National Book Award. Igual que en la seva novel·la anterior, titulada Canteu, esperits, canteu i publicada en català, també per Periscopi, el 2018 (també en una bona traducció de Josefina Caball), Aquest món sense llum funciona com una exploració de la memòria de dolor, de fatalitat, de crueltat i també d’ànsies de reparació i de llibertat, amb què la tràgica experiència de l’esclavitud va marcar per sempre la comunitat afroamericana dels Estats Units d’Amèrica.

Ward, a més, ho fa a la seva manera: entre la cruesa i la violència de la quotidianitat més bestial, d’una banda, i la mística, l’espiritualitat i la mitologia, de l’altra. Reapareixen les qüestions apuntades al primer paràgraf: ¿fins a quin punt és legítim, coherent amb la veritat humana i històrica de l’esclavitud, literaturitzar-ho amb una prosa fluida i elegant, comparant-ho amb el viatge a l’infern de Dante i complementant-ho amb records mitificats –és a dir, no relacionats amb la servitud sinó amb la lluita i el poder– de quan els negres eren lliures a la seva Àfrica natal? És una manera d’edulcorar el passat o bé d’emancipar-lo, redimensionar-lo de manera reivindicativa i presentar-lo revigoritzat i enriquit?

La protagonista i narradora d’Aquest món sense llum és una jove esclava de Carolina que no només va néixer en servitud, sinó que, a més, és filla del blanc esclavista propietari de la seva mare. L’Annis, doncs, és filla de moltes violències: filla del rapte de la seva mare, filla de la submissió imposada diàriament a la seva mare, filla de la violació brutal patida per la seva mare i filla del poder brut d’un pare biològic que no la reconeix com a ésser humà. “Que siguem d’algú des del dia que naixem fins que morim, i després, els nostres fills...”: la perplexitat entre afligida i impotent que batega rere aquesta frase condensa tot el drama sense a penes esperança dels esclaus.

Ward munta un argument senzill –després dels anys de Carolina, seguim l'Annis fins a Nova Orleans, on és revenuda per ser esclava en una plantació de sucre de Louisiana– perquè sobretot li interessa el contrast entre el present de servitud i maltractament a què els blancs sotmeten la seva protagonista, i el record amorós de la mare perduda que la guia i l’esperit empoderador de l’àvia africana guerrera que la il·lumina i l’enforteix. El resultat és una novel·la dura i poètica, desigual i una mica allargassada, que en els millors passatges esgarrifa i commou.