El Pa, la Ma, la Leonide, el Richie, la Misty, el Jojo, la Kyla, el Given: alguns d’aquests personatges són vius i d’altres són morts, però això no impedeix que parlin entre ells, que s’asseguin els uns al costat dels altres o que, de sobte, un d’ells es converteixi en un ocell d’escates negres. Per a la gent del Mississipí el realisme no és una prioritat. Com tampoc no ho és per a Jesmyn Ward, nascuda i encara resident al poble de DeLisle, una comunitat els habitants de la qual “han inspirat” les seves narracions i li donen “un sentit de pertinença”. La novel·la que ha escrit també dona un sentit de pertinença a una tradició literària que va néixer a les vores d’un dels rius més cabalosos del món. Una tradició que va alimentar plomes com les de Carson McCullers o Flannery O’Connor i, més tard, William Faulkner i Truman Capote. Escriptors com aquests van ser els que es van atrevir a posar noms i a recollir les paraules d’un món poblat de fantasmes i éssers marginals i grotescos i els que van aprofitar les històries de la tradició oral africana que, amb l’esclavisme, corrien de boca en boca per les planes de Geòrgia, Tennessee o Virgínia del Sud. Com el blues va empeltar-se de la música anglosaxona i va donar lloc a una revolució musical, la tradició oral negra va donar un aire nou i una música que fins aleshores no animava la narrativa anglosaxona que, als anys 30 i 40, encara copiava models europeus, i va convertir un estat pobre i endarrerit en l’epicentre d’una nova manera de fer literatura que acabaria sent molt influent.

El que fa Jesmyn Ward és recollir aquesta tradició i aplicar-la sense manies a una road movie d’avui, on els personatges teclegen al telèfon mòbil mentre xerren amb fantasmes que són familiars seus morts que els diuen que no hi ha una sola línia de temps sinó que són diverses, i que totes conflueixen en un moment o altre, que “tot passa a la vegada”. Pura teoria quàntica passada per una geografia física i lingüística exuberant: només podem felicitar la feina de la traductora, Josefina Caball, que deu haver estat ingent. La contribució formal a la idea de simultaneïtat de les coses, i una visió prismàtica, la donen els canvis continus de punt de vista que se succeeixen amb cada salt de capítol: les veus i els ulls que expliquen i miren les coses són múltiples. És un llibre escrit amb un sentit del ritme i una orella privilegiats, on els murmuris dels personatges ens entren al cap i ens embriaguen. El control que té l’autora sobre la intensitat de les escenes és magistral: sentireu que aneu amb els protagonistes dins del cotxe, carregats de drogues, quan la policia els atura.

Lloar la nostra espiritualitat

Canteu, esperits, canteu fa fàcils coses molt difícils: oscil·la de manera orgànica entre el realisme i la fantasia, entre el passat i el futur, perquè parla del racisme i de les desigualtats socioeconòmiques de la Nord-amèrica d’avui amb una estructura que beu de la tradició clàssica de l’epopeia i, a més, lloa el que hi ha d’espiritual en les persones -el do per captar que hi ha altres mons a més d’aquest- mentre explica una història brutíssima. Barreja el més elevat i el més abjecte, i demostra que és en el fangar de la baixesa on es reflecteixen millor les virtuts de l’esperit. Una família desestructurada on ningú no fa el que ha de fer és el canal a través del qual es transmet el do de veure el futur, de conèixer les plantes medicinals o de parlar amb els morts que no poden marxar al seu món. Una presó inhumana que ensenya els presoners negres a comportar-se com porcs sense escrúpols per ser com els carcellers blancs és l’entorn on creixerà un noi que comprendrà què és la compassió gràcies a un company. La mort d’una àvia serveix per explicar el pas del món dels vius al món dels morts, l’enigma que ha fet de motor de totes les creences de les societats humanes que hi ha hagut en aquest món. Escoltar com canten els esperits que no ens han acabat de deixar mai és una manera d’explicar-nos els misteris que no sabem resoldre: aquest llibre ens ensenya com escoltar-los.