BarcelonaEl talent de Colson Whitehead (Nova York, 1969) no es va esgotar amb El ferrocarril subterrani (2017) i Els nois de la Nickel (2020), amb les quals va guanyar dos premis Pulitzer, honor que han aconseguit pocs autors, entre els quals William Faulkner, John Updike i Annie Proulx. L'escriptor novaiorquès presenta ara El ritme de Harlem –en català a Periscopi, amb una traducció magnífica de Yannick Garcia–, una hàbil combinació de thriller, comèdia i drama per explicar el dia a dia de Ray Carney, un pare de família i propietari d'una botiga de mobles que dona "un cop de mà" al seu cosí Freddie per vendre les joies que han robat en un hotel de luxe. Rere el to lleuger de la novel·la hi batega la lluita pel poder a Nova York, les opcions d'ascens social de la població afroamericana i la violència policial entre els anys 1959 i 1964.

Els lectors catalans el van conèixer amb El ferrocarril subterrani, però aquesta va ser la seva sisena novel·la. Llavors ja portava gairebé dues dècades de trajectòria. Va començar a escriure mentre treballava a l'emblemàtic setmanari The Village Voice. ¿Va ser una experiència positiva per a la seva literatura?

— Sens dubte. Des de l'adolescència, els meus referents havien estat molt variats: anaven des del terror i la ciència-ficció fins a Gabriel García Márquez i Charles Dickens. L'alta literatura ha estat igual d'important per a mi que la popular. La feina com a redactor i crític de llibres al Village Voice em va ajudar en molts sentits: a més de permetre'm pagar el lloguer, el menjar i el tabac, em va ensenyar a escriure. La col·laboració amb els editors va ser molt important des de l'inici. A més, la visió contracultural i d'esquerres de la revista encaixava força amb mi.

La protagonista de la seva primera novel·la, La intuicionista (1999), era una ascensorista negra amb poders mentals. No trobaves gaires personatges així, llavors.

— Ni llavors ni ara. Per a aquella primera novel·la va ser una ajuda que plantegés una trama lineal i amb un misteri per resoldre. La intuicionista beu de la meva passió per les pel·lícules i els llibres de detectius i per les novel·les postmodernes d'autors com Thomas Pynchon. També m'interessava, llavors i ara, reflexionar sobre el poder i el capitalisme en la línia de novel·les com L'home invisible, de Ralph Ellison.

Amb cada llibre s'ha aproximat a gèneres diferents. La intuicionista era una distopia retrofuturista. Primera zona (2011) donava la seva versió de les històries de zombis. El ferrocarril subterrani tenia la força del millor realisme màgic. ¿Què ha volgut fer, a El ritme de Harlem?

— M'encanten les pel·lícules d'atracaments des de fa anys. Suposo que la novel·la les homenatja.

Es nota: l'escena del primer robatori, a l'Hotel Theresa, és plena de detalls sucosos. Està escrita amb una gran vivesa.

— Els meus lladres són com una versió desesperada i primària del que veiem en una pel·lícula com Ocean's eleven. Mentre escrivia també tenia al cap clàssics com Atracament perfecte, La jungla d'asfalt i Rififí i algunes pel·lícules dels anys 70 com Tarda negra i Pelham 1, 2, 3. Fins que vaig començar la novel·la no em vaig interessar per l'Hotel Theresa.

Pel que he llegit, era un edifici emblemàtic a Harlem. Va ser un dels primers hotels que va deixar de segregar negres i blancs.

— Era un hotel luxós que comparaven sovint amb el Waldorf Astoria. Als anys 50 i 60, si eres una celebrity negra i passaves per Nova York, anaves a l'Hotel Theresa. Per escriure sobre el meu robatori em vaig inspirar en un atracament real en un altre hotel on els lladres es van emportar les joies que guardaven a dins de caixes de seguretat.

Al Theresa hi havien anat Duke Ellington i Ella Fitzgerald. Als apartaments dels pisos superiors hi vivien Dinah Washington, Billy Eckstine i els Ink Spots.

— A principis dels 60 s'hi va allotjar Fidel Castro, i John Fitzgerald Kennedy hi va fer un míting polític a fora. El bar cocteleria del primer pis era molt popular.

La novel·la transcorre entre 1959 i 1964. Vostè va néixer el 1969. Escriu sobre un món que no va conèixer en primera persona.

— Quan era petit, l'Hotel Theresa ja no existia com a tal, s'havia reconvertit en un edifici d'oficines. Hi passava pel davant sense donar-hi gens d'importància.

A El ritme de Harlem, el Ray Carney porta una doble vida: treballa i té una família, però alhora és un criminal en potència.

— Aquesta doble vida és un dels punts que m'interessava explorar. Al llarg de la novel·la, el Ray ha de decidir si vol tirar cap a una banda o cap a l'altra. En cap moment deixa de ser un pare atent.

El pare del Ray és diferent. Diguem que ell i el seu cosí Freddie han instigat el seu costat fosc.

— Sí, el Freddie perquè és un delinqüent molt persuasiu. El pare del Ray... Aquests dies m'han preguntat si, a través d'ell, volia mostrar "l'absència del pare afroamericà". No té res a veure amb això. Els meus personatges no volen representar arquetips.

Suposo que no és la primera vegada que es troba amb lectors que li diuen això.

— Si llegeixes tres novel·les d'un autor negre cada cinc anys, és normal pensar que són la veu de tota una comunitat. Però pensar això és un error. A Europa passa sovint. Fa poc em va cridar l'atenció un titular a Twitter sobre el llibre que deia: "El ritme de Harlem és una novel·la sobre el racisme contra la població negra". Si fas una sola menció sobre la qüestió racial, el tema del llibre és aquest. No hi estic d'acord.

Als Estats Units passa menys?

— Almenys es publiquen i es llegeixen més autors negres.

La seva novel·la dona una imatge de Harlem força diferent de l'arquetípica.

— Ha quedat la imatge depauperada dels anys 80, però Harlem ha canviat molt. A la dècada dels 20 era un barri ple de jueus i italians. Més tard van arribar els negres del sud i antillans.

Si ambientés la novel·la en l'última dècada hauria de parlar de gentrificació.

— Sí. Continua sent un lloc on els lloguers no són tan alts com en altres llocs de Manhattan.

Però els preus de Manhattan són inassumibles.

— Totalment. A Nova York, els lloguers són obscens.

El personatge del Ray Carney li ha agradat tant que protagonitzarà dues novel·les més.

— La primera surt aquest estiu, Crook Manifesto. La següent encara l'he d'escriure. Serà una trilogia sobre els perills de la corrupció. El ritme de Harlem parla dels criminals de carrer. El segon llibre està dedicat als banquers i poderosos negres. El tercer s'ocuparà dels multimilionaris que trobem a Wall Street. Hi ha una diferència d'escala entre robar joies per valor de 100.000 dòlars en un hotel, com passa a El ritme de Harlem, i estafar milions a la borsa, però forma part de la mateixa corrupció.

En aquesta novel·la d'ara tenim alguna pista de la disputa pel poder a Nova York a través de les accions del Club Dumas.

— Podria passar a qualsevol lloc, la corrupció no és exclusiva de Nova York. Forma part de la naturalesa humana, igual que els abusos.

El ritme de Harlem acaba el 1964, un any en què part de la població negra es va amotinar després que la policia assassinés un jove de 15 anys, James Powell.

— Abans de començar a escriure dubtava entre ambientar el llibre als anys 40 o als 60. Com que de la dècada dels 40 se n'havia ocupat de meravella Ralph Ellison vaig pensar que abordaria uns anys clau en la història de Nova York com són el període 1959-1964. Els aldarulls de Harlem de 1964 són només el teló de fons dels últims capítols de la novel·la.

El llibre es va publicar el 2021 als Estats Units, només un any després que un altre jove negre morís a mans de la policia, George Floyd. Segur que a la premsa nord-americana es va comentar el paral·lelisme entre passat i present.

— La violència policial contra els negres és tan freqüent com la sortida del sol. Això és una realitat. Només cal que vagis a les hemeroteques per constatar que cada any es donen desenes de casos. Passava als anys 60, als 70, als 80... i també ara mateix. La meva novel·la no és oportunista, en aquest sentit, perquè aquests assassinats són fets que, per desgràcia, es repeteixen massa sovint.