'L’home que es va enamorar de la lluna'

Tom Spanbauer. Traducció de Joana Castells Savall. Les Altres Herbes. Barcelona, 2022. 436 pàgines

La contracultura i les polítiques d’alliberament dels anys 60 i 70 del segle XX tendiren a veure la institució familiar com una presó, com una estratègia opressiva de la societat i del poder que no només coartava la llibertat dels individus que en formaven part sinó que sovint els deformava fins a desnaturalitzar-los i allunyar-los del que realment eren. Al cap d’uns anys, ja es va veure que el problema no era la institució familiar sinó certa concepció autoritària i dogmàtica de la família. Tenint en compte això, crec que L’home que es va enamorar de la lluna, la poderosíssima novel·la que Tom Spanbauer (Idaho, 1946) va publicar el 1991 i que ara ha estat editada en català per Les Altres Herbes en una bona traducció de Joana Castells Savall, es pot llegir com una reivindicació de la família feta des dels postulats de la contracultura, de les polítiques d’alliberament i de la subversió.

En realitat, Spanbauer juga a subvertir-ho tot, aquí, començant pels codis del gènere del western i acabant pels codis morals que regeixen les conductes dels personatges i que els fan viure diferent del que els imposen els discursos dominants de la societat i de l’època. També subverteix les percepcions i les concepcions del que és real i veritable i les nocions unívoques i monolítiques del que ha de ser la identitat. En aquesta novel·la, i almenys en allò que incumbeix els quatre protagonistes, tot està gojosament mesclat, tot és orgullosament desviat, tot és transgressor i fluctuant, ja sigui des d’un punt de vista sexual i racial com ètic, espiritual i narratiu.

Ambientada en un petit poble d’Idaho a finals del segle XIX i principis del XX, o sigui, quan la conquesta de l’Oest va arribar al seu apogeu –l’expansió territorial, la febre de l’or, l’extermini o l’expulsió de les tribus de nadius americans del seu país– i va acabar amb l’arribada de la modernitat industrial que en diuen civilitzada, la novel·la està narrada i protagonitzada per un jove mestís bisexual de nom Duivichi-un-Dua. Amb un passat personal traumàtic que ell només coneix a partir del que li han contat altres sobre la seva mare índia assassinada i sobre el seu pare desconegut, viu en un hotel-saloon-prostíbul amb Ida Richiliu, l’explosiva propietària del local, i amb Alma Hatch, una prostituta preciosa. A aquest trio encantador i estrafolari aviat s’hi afegeix el cowboy Dellwood Barker, amb propensió a les reflexions filosòfiques i el panteisme màgic.

Una novel·la celebratòria i emancipadora

La relació que mantenen els quatre protagonistes, i que és el que dona altura emotiva i envergadura dramàtica a la novel·la, està tota travessada per una sexualitat promíscua i salvatge, i se sosté sobre la convicció compartida que només es tenen a ells mateixos per fer front a un món que els amenaça i els és hostil. Aquesta hostilitat és encarnada per la colònia creixent de mormons que a poc a poc es va apoderant del poble i pel racisme, el masclisme i l’homofòbia estructurals del conjunt de la societat, però Spanbauer no vol fer una novel·la victimista sinó celebratòria i emancipadora: per això, més enllà dels fets tràgics i la violència que ho amara tot, els antagonistes sobretot serveixen per subratllar i reforçar l’estil de vida i la manera de ser i de fer dels protagonistes.

Narrada en primera persona, la novel·la també és una celebració de l’acte alliberador de contar: som el que (ens) contem que som. Poètica i truculenta, d’una vivor carnissera i d’una insolència cromàtica reivindicativa –l’hotel prostíbul és de color rosa, un carro va tot pintat amb els colors de l’arc de sant Martí–, la novel·la s’imposa al lector amb la seva musicalitat sincopada i enèrgica, com una simfonia alhora delicada i esquerpa, plena de recurrències i de motius que van i venen, una simfonia de paraules meitat èpica i meitat onírica i sempre vibrant.