CampanetDurant prop de dos mil anys s’ha dit i repetit que Déu és un home blanc, però ja fa unes quantes dècades que molts saben que en realitat Ella és negra. Aquest diguem-ne acudit, un contraclixé que ja ha circulat tant que ha esdevingut al seu torn un clixé gastadíssim, batega al cor de la novel·la més famosa d’Alice Walker (Geòrgia, EUA, 1944), El color porpra, tot i que en el relat de l’escriptora i activista afroamericana a penes hi ha sentit de l’humor. El dramatisme, la crueltat, la injustícia, la fatalitat, la solitud, la violència i el dolor ho ocupen gairebé tot, només contrarestats per episodis ocasionals d’amabilitat, de complicitat i d’amor, generalment entre dones valentes, però ferides i desvalgudes.

Publicada originàriament l’any 1982, la novel·la va ser un èxit de crítica i de públic: es va vendre molt, va ser guardonada amb els dos premis grossos del sistema literari nord-americà –el Pulitzer i el National Book Award– i el 1985 Steven Spielberg en va fer una pel·lícula. L’èxit d’El color porpra s’explica, en part, pels seus valors literaris: la prosa és viva i fluida; l’argument és entre èpic i íntim; els personatges són sòlids i singulars i, alhora, tenen una important dimensió representativa; el ritme és àgil; el to és una barreja prou equilibrada de cruesa, ingenuïtat i esperança... És un èxit que no s’entén del tot, però, si no es té en compte que la novel·la va aparèixer just quan els estudis culturals havien fet eclosió i estaven a punt d’assolir l’hegemonia en moltes esferes socials i intel·lectuals dels EUA, sobretot a l’acadèmia i el periodisme progressista. Una novel·la amb protagonistes marcades per una triple condició de víctimes –dones, negres, pobres– i que, a més, explorava les conseqüències perverses i tentaculars del racisme i focalitzava l’atenció en els seus dos principals escenaris, els Estats Units i l’Àfrica, per força havia de funcionar com un filó irresistible.

Víctimes i botxins de l'horror

Estructurada com una novel·la epistolar clàssica –tot el que llegim són les cartes que s’intercanvien les dues protagonistes–, la novel·la conta la història de la Celie i la Nettie, dues germanes negres nascudes al sud profund (Geòrgia) de principis del segle XX, quan l’esclavitud feia dècades que s’havia abolit, però els seus efectes –pobresa endèmica, odi i autoodi racials, desfeta moral, submissió quotidiana i mental davant els blancs– continuava marcant tràgicament el dia a dia de la comunitat negra.

Maltractades per un pare espantós, que a la fi resulta que és com és perquè ser víctima de l’horror sovint et fa tornar horrible, les dues germanes se separen quan la Celie ajuda la Nettie a fugir per tal d’estalviar-li el que ella mateixa ha patit: un matrimoni forçat i uns embarassos no desitjats. La divisió en dos escenaris i en dues línies argumentals –entre Geòrgia i l’Àfrica colonial– enriqueix la novel·la i, sobretot, permet a Walker explorar el racisme i l’esclavitud des dels seus orígens i tant en la seva dimensió social i econòmica com lingüística, cultural i espiritual.

La qüestió espiritual, ja ho he apuntat, és central, i Walker ho explicita al pròleg que va escriure per a l’edició commemorativa del 25è aniversari de la publicació de la novel·la, aquí repescat. No és només que la Celie interpel·li Déu en moltes de les seves cartes. És, sobretot, que Alice Walker usa la idea de Déu –un home blanc i omnipotent– que els blancs han imposat als negres com el símbol de tot el que els han imposat per denigrar-los, deformar-los i sotmetre’ls. En aquest sentit, la gran epifania de la Celie és que Déu és “l’Estimat Tot”, però sobretot aquells que estimes i t’estimen, i que et tracten bé.

A més del pròleg de Walker del 2007, l'edició de Proa inclou una nota en què la sempre magnífica Josefina Caball explica com ha traduït el “black english” d’una de les narradores i l’ha convertit en un català popular, vivaç, compungit i tendríssim.