BarcelonaA la Diana se li comença a acabar la joventut, i potser perquè la seva vida està estancada des de fa anys comença a patir un malestar inconcret que amics i coneguts no triguen a assenyalar. "La veig una mica com una inconscient, i a més és matussera i ensabonadora", assegura Irene Pujadas (Sant Just Desvern, 1990), que amb La intrusa (L'Altra, 2025) s'estrena com a novel·lista, cinc anys després de debutar amb el recull de contes Els desperfectes, premi Documenta 2020, compartit amb Les closques, de Laia Viñas. Descrita també com "la reina de les babaues i les llumeneres" i "la capitana dels tira-que-te-vas", la Diana es deixa aconsellar per uns tiets de Mollerussa i emprèn un viatge cap al seu interior ajudada per la substància que conté "un calze fet per tenir revelacions".

"Fa molts anys que vaig tenir la idea que la protagonista s'exploraria a si mateixa a través d'un viatge –comenta–. Intuïa que durant el trajecte cap al seu interior s'aniria trobant geografies i personatges molt diferents, tot i que no sabia exactament què passaria". Conscient que el cos humà "conté multituds" –precisa que hi ha "tantes cèl·lules humanes com bacterianes"–, l'autora va anar donant voltes al projecte mentre acabava el llibre anterior. De fet, l'últim dels contes d'Els desperfectes l'anunciava i tot. "Potser vaig ser una mica temerària, però el mal ja estava fet", afegeix. Va ser durant una beca Montserrat Roig al monestir de Pedralbes que La intrusa va començar a prendre forma. "Recordo que em van deixar una sala sencera per treballar, amb una taula enorme –diu–. Vaig comprar paper de regal blanc per cobrir tota la superfície on treballaria, i allà vaig anar anotant territoris que podia explorar". Aquesta va ser la llavor de les sales on hi ha la Maquinària de Processament –i la Gran Batedora–, la regió òssia recorreguda per la columna vertebral i els excessos d'El País de No Acabar Mai.

Perseguint "el nucli de tot plegat" l'acompanya en Fidel: "És un treballador laboralment explotadíssim que vigila que la Diana no prengui mal". Pujadas reconeix que, inspirada per clàssics de la literatura de l'absurd com Samuel Beckett, Pere Calders, Franz Kafka i Dino Buzzati, va defugir "escriure un viatge transformador". "La idea del joc literari m'agrada moltíssim i em posa de bon humor –afirma–. M'agrada disfressar les idees: en una novel·la és més important la recerca que la tesi". Així i tot ha treballat pensant que "ens obsessiona un pèl massa saber què ens fa especials". Davant d'aquesta "cultura del jo essencialista", que ens diu "que tot ho podem solucionar dintre nostre, una aproximació perversa al benestar", l'autora de La intrusa explora el conegut "coneix-te a tu mateix" de l'oracle de Delfos en el sentit primigeni: "En comptes de basar-se en què ens fa diferents, proposava conèixer-se en un sentit més col·lectiu. D'on som? De quina família venim? Com és el nostre entorn? Al final, el que ens diferencia dels altres és ben poca cosa. O fins i tot, res".