El malson de Rousseau s’ha fet realitat: adeu a la bondat i la justícia. El filòsof que va escriure una obra política encaminada a eliminar les desigualtats entre persones i a fer possible una llibertat individual respectuosa amb els altres entraria en una depressió absoluta en el món trumpista actual. En poques dècades hem passat del "fem l’amor i no la guerra" a exhibir orgullosament l’odi a la diferència. La identitat (les identitats: individual, nacional, religiosa) ha deixat de ser una invitació a conèixer l’altre per convertir-se en una dura cuirassa protectora. El Rousseau madur ja va patir la intolerància que avui s’ha fet omnipresent.

Entrat en la seixantena, Rousseau (1712-1778) va retirar-se de tot per dedicar-se a l’afició botànica i a seguir la màxima del temple de Delfos: "Coneix-te a tu mateix". Escriu llavors Els somiejos del passejant solitari (Adesiara, en traducció de Glòria Farrés Famadas, que també firma la introducció), una obra en què assaja de fer com Montaigne: divaga, medita, somieja. Mig estoic, mig epicuri, a diferència del savi del Perigord se sent maltractat i perseguit, està ressentit amb el món. Busca, sense trobar-la del tot, la pau interior i la innocència primigènia natural –la del bon salvatge– que havia preconitzat anys enrere. Mor solitari i amb l’obra inacabada.

"El somieig em relaxa i em distreu, però la reflexió em fatiga i m’entristeix; pensar sempre ha estat per a mi una ocupació dolorosa i sense encant. De vegades els meus somiejos acaben en una meditació, però més sovint les meves meditacions acaben en un somieig". És així, divagant, perdut en els seus pensaments, que inaugura una sensibilitat romàntica, la d’un individu incomprès i apartat del món, la d’un jo torturat i melancòlic que admira la natura i que, malgrat tot, no renuncia a la joia de viure ni pot ignorar l’abús de la desraó. "Només la meva innocència em sosté en les desgràcies", escriu. "M’estimo més fugir-ne [dels homes], que odiar-los" perquè "l’espectacle de la injustícia i la maldat encara em fa bullir la sang de còlera". "És la meva naturalesa ardent, la que em trasbalsa; és la meva naturalesa indolent, la que m’apaivaga".

¿Ens haurem de fer romàntics davant la destralada trumpista i el neofeixisme europeu? ¿Haurem de fugir de la societat i refugiar-nos en la bellesa imponent i delicada de la natura i en el dret, malgrat tot, a estimar sense mesura? ¿Resignar-nos a fer d'aprenents maldestres de misàntrop a la recerca de la pau interior mentre tot s’enfonsa al nostre voltant? ¿Mantenir-nos indiferents respecte al destí i la sort dels humans? Qui s’ho pot permetre, això?

El món s’ha fet inhòspit, lleig, incert. La por s’ha ensenyorit de les nostres vides. Ha tornat la llei del més fort, de l'amoral més barroer. La utopia rousseauniana, si mai va ser plausible, avui s’ofega sota un pesant gruix de brutícia ideològica antipolítica que penetra i arrela en els cors torturats de revenja agra. Davant de vides maltractades, respostes irades. Un cop més, guanya Hobbes: un estat fort i autoritari. Com el de Putin, com el de Xi i com el que vol Trump. Als que no pensen com tu, ni aigua. Pensar torna a ser perillós. La involució s’accelera de la mà d'impracticables retorns al passat, d'enganyosos miratges d'ordre.

En la novena i penúltima passejada, un Rousseau melancòlic fa així: "A la Terra tot és en un flux continu que no permet que res prengui una forma constant. Tot canvia al nostre voltant. Canviem nosaltres mateixos, i ningú pot estar segur que demà estimarà el que estima avui. Així, tots els nostres projectes de felicitat per a aquesta vida són quimeres [...]. He vist pocs homes feliços, potser no n’he vist cap; però sovint he vist cors contents, i de totes les coses que m’han colpit és aquesta la que més m’ha satisfet". Quedem-nos, doncs, amb la possibilitat individual d’un efímer i plàcid somieig per foragitar el malson tan real i distòpic que ens assetja.