BarcelonaAclaparada per un premi que encara no acaba de creure que es mereixi, Estel Solé (Molins de Rei, 1987) ha tornat a la literatura per la porta gran. L’actriu, gestora cultural i escriptora ha guanyat el 45è premi Ramon Llull amb Aquest tros de vida, una novel·la d’alt voltatge emocional que parla de la dificultat de conciliar l’ambició professional i la vida personal. "Per a mi, escriure és enfrontar-me als meus dimonis i fantasmes, perquè costa reconèixer les fragilitats, i aquí hi ha molta vida, amb totes les arestes, llums i ombres que té la vida", explica l'autora.

El premi, dotat amb 60.000 euros (un dels més generosos en català, al costat del Sant Jordi de novel·la), es publicarà a Columna el 26 de febrer i també s’editarà en castellà (Destino) i portuguès. El jurat, que l’ha escollit entre 53 originals, format per Carles Casajuana, Pere Gimferrer, Isona Passola, Núria Pradas, Gerard Quintana, Carme Riera i Emili Rosales, n'ha destacat el to literari, l'autenticitat de la veu narradora, l'estructura dramàtica i fins i tot un aire cinematogràfic com a road movie que es mou entre Barcelona, l'Empordà i un poble d'Occitània.

La protagonista de la novel·la és l’ambiciosa científica Lena, que després de dos revessos inesperats, en plena crisi personal i contra l’opinió de tothom, incloent-hi un marit del qual se sent secundària, decideix "cometre el que creu que pot ser l'error més gran de la seva vida" i marxar de viatge a la Catalunya Nord amb l’Abel, un desconegut a qui li torna un favor. Allà conviuran amb un matrimoni peculiar de més edat, i el que li passi li canviarà la vida. Solé confessa que tenia clar que volia incloure a la novel·la dues idees que semblaven impossibles de casar: "Volia narrar una experiència de violència obstètrica sense que la novel·la anés d'allò i alhora, inspirada per la cançó de Martha de Tom Waits –que va d'algú que decideix trucar al que va ser el gran amor de la seva vida i li diu: «Mai he deixat d’estimar-te»–, volia explicar com un home de 60 anys decideix viure el que un dia va decidir enyorar". En Aquest tros de vida hi ha, doncs, una biòpsia uterina salvatge i una relació en la maduresa. També hi ha ambició, dubtes i un qüestionament constant d'una protagonista que se sent sola i perduda, i també forta.

Precarietat i classe

El feminisme, la precarietat i el discurs de classe –la protagonista es diu Lena Garcia i té antecedents murcians, com la mateixa actriu, assenyala– travessen la novel·la. De fet, diu que ha trigat tant a tornar a la literatura perquè ha de fer "mil feines per poder tirar endavant la vida, pagar un lloguer i mantenir els fills". Solé assegura que ha hagut d'escriure en hores intempestives i als bars, "robant temps al temps" durant tres anys. "Escriure és un privilegi, no escriu qui vol sinó qui pot. I més sent mare, d'on trec el temps per escriure bé? –reflexiona–. Al món hi ha llibres molt bons, i jo no vull que es tallin arbres per publicar per publicar. A més, sé que això [el premi] és sortir a la selva. Si rebo males crítiques, l'únic que em salvarà del meu turment és pensar que he escrit això amb el rigor i l'honestedat que jo m'exigeixo". Els anteriors guanyadors del guardó han estat Ramon Gener, Andreu Claret, Empar Moliner, Gerard Quintana, Núria Pradas i Rafel Nadal.

Estel Solé, de 38 anys, és una cara coneguda com a actriu a La Riera i com a tertuliana de televisió i ràdio, a més de fer d'activista a Òmnium Cultural, d'articulista a VilaWeb i codirectora del cicle Perifèria Cultural. Ha publicat contes, poesia (Dones que somiaven ser altres dones i Si uneixes tots els punts), una obra de teatre (Animals de companyia) i una novel·la sobre l’endometriosi –Si no puc volar (Rosa dels Vents, 2016)–. Aquesta multiplicitat de facetes són fruit de la precarietat, però també alimenten tot el que fa. "M’arriba la novel·la després del pitjor any de la meva vida", afirma, i tot i que encara no ho ha processat, creu que algun dia pensarà que "tot el patiment ha valgut la pena" perquè això també l'ha transformat. "Per mi són els personatges els que acaben aixecant les històries, perquè també ho entenc així a la vida", conclou.