BarcelonaDes que va debutar amb els relats d'Anatomia de les distàncies curtes (Periscopi, 2016), Marta Orriols (Sabadell, 1975) ha anat excavant, amb una precisió i destresa remarcables, en la intimitat dels protagonistes de les seves novel·les. A l'última, A l'altra banda de la por (Proa, 2025), s'endinsa en la vida de la Joana, una dona que s'acosta als 50, amb un bon càrrec al MNAC, dos fills adolescents i un exmarit que aviat tornarà a ser pare. La nit que, a la sortida del teatre, torna a coincidir amb en Mateu, amb qui va passar dues nits anys enrere a Tòquio, farà que comenci a preguntar-se si ell podria ser una bona sortida al laberint vital en què se sent atrapada.

Han passat nou anys des que vas publicar el teu primer llibre. Com et sents si mires cap enrere i observes el camí que has fet?

— Penso que és una sort poder ser aquí, encara. Des del llibre de contes, que vaig escriure amb aquell atreviment de no saber cap a on anava, hi ha gent que continua esperant el que faig. Sempre m'he mogut en el terreny de les emocions: en cada novel·la hi poso les meves obsessions i exploro les relacions i contradiccions humanes. Vaig passar per una petita crisi després de la repercussió que va tenir Aprendre a parlar amb les plantes [Periscopi, 2018]. Va tenir molts lectors, va guanyar el premi Òmnium i em va fer viatjar molt gràcies a les traduccions.

Però d'allà en va sortir Dolça introducció al caos [2020], on explicaves com afectava una parella la decisió d'interrompre l'embaràs. Ho feies tant des del punt de vista d'ella com d'ell.

— Després d'Aprendre a parlar amb les plantes vaig decidir que no escriuria més en primera persona, perquè tothom acabava focalitzant la història en tu: confonien personatge i autora.

A l'altra banda de la por també està escrita en tercera persona.

— La gran diferència és que aquesta l'he escrita sentint-me molt còmoda.

Què va fer que la comencessis?

— L'espurna creativa va ser al MNAC, un museu on vaig sovint perquè m'agrada molt el que hi veig i, alhora, em recorda que anys enrere hi vaig fer les pràctiques universitàries quan estudiava història de l'art. Va passar un dia d'estiu molt calorós en què hi havia un petit incendi a Montjuïc. Quan vaig sortir del museu vaig adonar-me del gran contrast que hi havia entre aquelles obres d'art tan ben cuidades i la sensació que el món s'acaba. Els últims estius, les altes temperatures, sovint acompanyades de focs en molts llocs del món, em fan sentir així.

La Joana es dedica a supervisar la restauració i conservació de les obres d'art del MNAC.

— Restaurar obres vol dir tenir-ne cura. I alhora cuida els dos fills adolescents.

Ho fa les setmanes que en té la custòdia.

— La Joana, que no té parella, té la sensació que a ella ningú la cuida. Fins ara no havia tocat la soledat, en una novel·la meva.

És una dona molt reflexiva. Fa cinc anys i mig que s'ha separat, però encara té present l'ex. I es pregunta si ha de continuar dormint en un llit doble, tenint en compte que a l'altra banda mai no hi ha ningú.

— En qüestions de caràcter, és el personatge més proper a mi de tots els que he escrit. La Joana es troba en un moment en què té molt present la seva evolució vital. Als 49 anys, jo també he començat a mirar enrere.

Amb angoixa o satisfacció?

— Em preocupa com ha pogut passar el temps tan de pressa. I m'espanta, com anys enrere no ho feia, l'amenaça climàtica i el futur incert que ens espera.

La Joana reconeix que té ecoansietat. També l'atabala pensar en guerres com les de Gaza.

— Per primera vegada a la història l'amenaça climàtica i el deteriorament del món ens comencen a definir. Ho sentim els adults i també els nens, que també tenen por sobre què els espera. Hem de poder ser capaços de canviar aquesta narrativa. Caure en el discurs de la por ens torna més manipulables. No és cap casualitat que creixi l'extrema dreta. Es beneficia d'aquest malestar i alhora es proposa com a salvació d'aquesta realitat.

La protagonista de la novel·la s'hauria descrit, de jove, com "una persona agosarada, aventurera i amb la necessitat de córrer sempre a camp obert". Contra tot pronòstic, "havia esdevingut una dona ordenada, separada i amb dos fills adolescents".

— Poc o molt tots ens recordem de forma diferent de com som ara. Cada vegada que a la vida prenem una decisió, rebutgem alguna cosa. El repte és poder mirar enrere. De vegades ens agafem la vida com un desig i ens oblidem que el que tenim és el present.

La novel·la és una invitació a acceptar el present?

— És una invitació a mirar-se'l més. A tenir-lo més en compte. Hi ha una escena, a la novel·la, que és la de Cap d'Any, en què la Joana admet que ser al mateix punt que l'any anterior li faria més por que el que li pugui trobar el metge. Creu que s'ha de moure, que no es pot quedar tal com és...

En part perquè el seu exmarit li ha dit fa poc que tindrà una criatura amb la seva parella, que és quinze anys més jove.

— Després de separar-se, sovint ells troben una dona més jove i acaben tornant a ser pares. És un comentari que m'han fet en més d'una ocasió... A la novel·la, la Joana s'adona que tothom va avançant i ella, en canvi, es troba en un parèntesi vital.

Hi ha l'esperança de reprendre la relació fugaç amb en Mateu, un compositor i escultor que va conèixer a Tòquio per atzar.

— Per molt que ens projectem en el futur, depenem de l'atzar. De persones que coneixem de cop i volta. De feines que no prevèiem i que ens canvien la vida.

La Joana reconeix el privilegi de la seva feina...

— I de tenir un lloc per viure que és de propietat. Això la fa sentir una mica culpable. Quan les coses et van bé, de vegades et sents malament: és com si no t'ho mereixessis.

De tant en tant li toca fer de correu d'obres que s'exposen a l'altra banda del món.

— Imagina't agafar un avió acompanyada només del pilot, un quadre i un Porsche vermell. Viatges amb dos tipus diferents de bellesa.

La novel·la reivindica la bellesa.

— Sí. Poca gent parla de la bellesa, avui, i crec que ens hauríem de recordar sovint que a la vida hi ha coses precioses. De vegades ens ajuden a connectar-hi l'art, la música i la literatura. El món va molt de pressa. Massa. És important poder-nos aturar i trobo que ho fem poc.

Què hi ha, a l'altra banda de la por?

— Arribar a controlar la teva vida. És un control positiu, de no sentir-te perduda... Costa molt arribar a adonar-te que les coses estan bé i que has trobat un equilibri.