ELS LLIBRES I LES COSES

El catalanisme foll

El catalanisme foll / EFE Zoom

Abans de ser el poeta que coneix tothom -és un dir, un desig-, J.V. Foix era sobretot un periodista cultural amarat de catalanisme. Als anys trenta escrivia gairebé diàriament al rotatiu La Publicitat, principal òrgan del catalanisme intel·lectual. S’adreçava a un país culte, desvetllat i ambiciós. O l’imaginava. Lamentava el poc cas que s’havia fet a Ramon Llull en el 600 aniversari del seu naixement; reivindicava la continuïtat poètica entre Verdaguer, Maragall, Carner i Riba; i entre els artistes, és molt suggerent, i perfectament discutible, com tractava el triangle Picasso-Miró-Dalí: “Miró a París hauria d’ésser el Grand Metèque, l’Hoste Insolent, l’Insurrecte. No és el condescendent Picasso, ni l’intrèpid Dalí: és la Puresa enfront la impudícia, la Raça enfront el Mestís, la Modèstia enfront el Geni”, escrivia el 1934. Definia Miró com el “pessebrista astral”.

Sota el títol Noms propis, la Fundació Foix, juntament amb Edicions 62, recupera ara en un volum separat (fins ara només es podien llegir dins les obres completes) els seus textos dedicats a escriptors i artistes. Puntejant els articles periodístics dels anys republicans, també hi ha redactats posteriors. A part dels noms esmentats, la galeria de personatges n’inclou d’altres com Josep Obiols, Joaquim Folguera, Salvat-Papasseit, Sagarra, Pla, Ferran Soldevila o Vicens Vives. Cap dona, per cert.

Però el que rep més atenció és Llull, l’universalisme del qual serveix a Foix per afirmar “la primacia ideològica del catalanisme per damunt la majoria de moviments nacionalistes reaccionaris i exclusivistes”. Al costat del filòsof-poeta, hi veu l’home d’acció, un “gran polític” que busca sentit unitari a la humanitat en una mena de “comunisme espiritual”. El defineix com a “líric i racionalista”, trets que considera propis de l’ésser català: “Si Catalunya no hagués confós, d’anys ha, la politiqueta amb la política [...], hauria aprofitat el Centenari de Llull per elevar-nos a tots, amb defectes i qualitats, a Llull [...] Per ésser folls de franca follia amb Llull amb les enceses de les seves impulsions líriques i polítiques. (Tot l’apostolat de Llull és una política unitària, constructiva, persuasiva -democràtica-, antibèl·lica.)” Encara avui tot això ens sona vagament familiar, oi? Podríem dir que el Procés va ser lul·lià fins a la patacada...

N’hi ha més. En la seva anàlisi política de Llull, Foix el contraposa a Richelieu: “Entre el Temporal -poders militar, judicial, administratiu (l’Estat, la Nació d’avui)- i l’Espiritual, Llull estableix un pacte. (És, a la manera catalana i franciscana, pactista)”. En definitiva, per a Foix, Llull no és un idealista romàntic, sinó un geni que combina seny i follia, raó i lirisme. “Poeta i apòstol, particularista (l’adopció de la llengua vulgar) i universalista, intel·lectualista i realista, artista i metafísic. Per damunt de tot, foll de passió d’unitat, antiseparatista, integrador, catòlic”.

Als que han abraçat els darrers anys l’independentisme amb una nova fe abrandada els convé saber que tot plegat té arrels fondes, una de les quals és aquest catalanisme foll del Llull de J.V. Foix.