Literatura
Barcelona

Redescobrir el J.V. Foix lector i amant de l’art

‘Noms propis’ aplega articles i pròlegs sobre una trentena de creadors

J.V. Foix amb Joan Miró durant una actuació de Tortell Poltrona / ARXIU DE LA FUNDACIÓ J.V. FOIX Zoom

Cada Nadal –des de fa gairebé dues dècades– la Fundació J.V. Foix publica un nou volum sobre l’autor de Sol, i de dol que reconfigura, reinventa i amplia la seva obra. Els últims anys s’han recopilat algunes de les millors entrevistes al poeta (Oh, si prudent i amb paraula lleugera i Amb mots de ben copsar), s’ha publicat la correspondència amb Albert Manent, s’ha editat la carpeta amb totes les felicitacions nadalenques que l’autor va enviar als amics (Ho sap tothom, i és profecia) i s’ha reeditat el llibre d’articles Els lloms transparents.

La proposta d’enguany és tan o més engrescadora que les anteriors. Noms propis (Edicions 62, 2019) recull els textos del poeta que Manuel Carbonell va incloure en el volum Sobre literatura i art (1990), amb l’excepció dels que formen part de la secció Catalans de 1918, volum reeditat a Tusquets el 2018. “Els capítols, que abans es presentaven en un ordre aleatòriament foixià, ara els disposem seguint la cronologia objectiva dels autors als quals està dedicat cadascun d’ells”, escriu l’editor, Jordi Cornudella. Així, el recorregut arrenca amb Ramon Llull i arriba, en l’apartat d’escriptors, al jesuïta Ramon Comas, que va debutar com a poeta a la col·lecció Els llibres de l’Óssa Menor amb Les paraules no basten (1963). El trajecte d’artistes, més reduït que el literari, comença amb un article sobre Francisco de Goya i acaba amb una defensa de la irracionalitat concreta del surrealista Salvador Dalí.

Tres clàssics
Ramon Llull, Jacint Verdaguer i Joan Maragall, vistos per Foix

L’autor que mereix més pàgines de tot el volum és la “figura gairebé mítica” de Ramon Llull, un dels autors fundacionals de la literatura catalana gràcies al Llibre d’Evast e Blaquerna, Lo desconhort i el Llibre de meravelles. “De Llull hom en diu molt de bé... però d’esma”, escriu Foix a La Publicitat el 1933. En un altre article esmenta l’interès renovat pel “genial polígraf” per part de “solitaris d’avui, això és, joves sensibilitats”.

En Llull desglossa les tres grans passions del mallorquí: “Veritat, Unitat i Catolicitat”. Escriu: “Els seus trasbalsos d’amor il·luminen la realitat de clarors celestes. Per això, quan proposa, encerta, i li diuen, a Roma, foll; quan vol persuadir, l’apedreguen; quan estén els braços en abraçada universal d’amor, el titllen, encara, de foll. Divina follia feta de plors d’amor i de rigidesa mental!”

El volum fa un salt mortal cap als “noms il·lustres” de Jacint Verdaguer i Joan Maragall. Foix defineix Verdaguer com “el primer Poeta de la nova Catalunya, el primer Restaurador de la llengua literària” i analitza la prosa de l’autor de Canigó, elogiant-ne la “substància”, la “robustesa” i el ritme”, que, afegeix, podria “fer pressentir” l’estil d’autors com Joaquim Ruyra i Carles Riba. “Escriu amb mots vius i populars: en estil sovint concís però gens castigat, i harmoniós, amb joiosa profusió de cadències –afirma–. Quan, amb benèvola intenció poètica, alterna el pintoresc amb el familiar, no és mai prosaic ni negligent. No és mai fosc, ni quan en hores fosques els mots s’enferrunyen”.

Després de situar-se en un “angle divers” tant de Joan Maragall com d’Eugeni d’Ors, que representen la “representació pura i senzilla” i l’aposta pels “artificis”, respectivament, J.V. Foix descriu la mirada lírica maragalliana en aquesta conferència pronunciada el 1961 a l’Institut d’Estudis Catalans: “Ens tornava a una realitat amable on l’immediat es feia flor i perfum i on l’aigua i el cristall reflectien, desentelats, les clarors diürnes, els jocs dels núvols cap al tard o la frisança dels estels en una nit oberta i sense esglai ni basarda”.

La mirada als coetanis
Riba, Salvat-Papasseit, Pla, Benguerel... i ni una sola dona

Un dels grans models de J.V. Foix va ser Carles Riba. “De tant agusat, talla”, diu del català que feia servir l’autor de les Elegies de Bierville. Contraposant-lo amb “l’elegant desimboltura” de Josep Carner, Riba “s’apregonava en un lirisme contingut, i amb mots cremosos estructurava cadascuna de les seves estances amb rígida, no pas eixuta, expressió verbal”. De l’amic i poeta Joaquim Folguera, mort el 1919 –quan només tenia 25 anys– en destaca cinc “dots fresquíssims”: “Intel·ligència, caràcter, iniciativa, dinamisme, do de gents”.

La llista de coetanis que desfilen per les pàgines de Noms propis és generosa: hi ha des de Josep Sebastià Pons –de qui Ela Geminada recupera aquest gener la Poesia catalana completa– fins a Agustí Esclasans, Jaume Vicens Vives, Joan Fuster, Carles Sindreu i Albert Manent. Entre la vintena de poetes i narradors es troba a faltar la presència d’escriptores: no n’hi ha ni una. Sorprèn el text sobre Josep Pla: “La inèrcia aparent del nostre escriptor, la seva il·lusòria vagabunderia, el seu flairar atzarós ençà i enllà de les solanes mairals, la seva solitud en un univers de sons, de perfums i de colors, el seu apregonar per l’univers dels mots i de les imatges, l’inscriuen entre els poetes”.

Foix, durant un recital el 1985, quan tenia 92 anys Zoom

Foix, durant un recital el 1985, quan tenia 92 anys / ROBERT RAMOS

Un dels textos més recents del volum és el que J.V. Foix va escriure el 1975, als 82 anys, dedicat a Gabriel Ferrater. Comença recordant una tarda de diumenge en què l’autor de Les dones i els dies deia que alguns creien que la poesia és “la màgia per la màgia” i que el poeta és “un màgic desesperançat”. “Vós mateix –afegia Foix– jugueu en alguns escrits vostres amb els mots màgia i misteri, i veniu a suposar que el misteri és un guaita permanent que espia l’arribada de les ombres del màgic i de l’inexplicable com si fossin les de l’Home del Sac amb engrunes d’absolut”.

De tots els escriptors homenatjats per Foix al llibre, l’únic que encara és viu és el poeta, traductor i crític literari Enric Badosa –va néixer a Barcelona el 1927–. En aquest cas, Foix comenta el seu primer recull de poemes, Más allá del viento, publicat el 1956. “La revelació de n’Enric Badosa com a poeta és més florida que angoixosa –escriu, just després de citar el vers Una oración nos salve de la nada–. La joia hi és present, i ni el misteri que en melancòliques estances pugna per a enfosquir amb torbadores imatges els senders que menen a les deus vitals, no arriba a exiliar-ne el lector. El pensament hi senyoreja i el sentiment de la certitud; la inspiració mai no hi és depriment i l’ofici sempre és segur”.

Vuit pintors venerats
Entre les ‘negrors’ de Goya i el surrealisme de Dalí

“Per què els surrealistes no s’han incorporat, com a precursor, Goya?”, es demanava Foix en un article publicat a La Publicitat el 1935 amb la vocació de desmuntar el tòpic que la seva pintura es limitava a explorar “les negrors hispàniques”. Quan escriu sobre Pablo Picasso aprofita per esmentar “un admirat poeta i quasi vell amic”, Paul Éluard. També dedica textos a Giorgio de Chirico, Josep Gausachs i Josep Obiols, però entre els més inspirats hi ha els que escriu sobre Joan Miró. En Miró “no solament no hi ha cap desviament, sinó que els qui l’acusen d’heretge de la pintura tradicional [...] obliden que la tradició pictòrica, com la literària, no s’ha establert per comunicació d’habilitat manual de pares a fills, sinó, en la seva accepció filosòfica, per revelació original”.

A l’hora d’abordar el tàndem integrat per Salvador Dalí i Àngel Planells, és descrivint l’obra “abusivament” daliniana del segon –quasi calcada– que sintetitza millor l’esperit subversiu del surrealisme.“Al nostre entendre –escriu– hi ha una terça categoria de catalans: els posseïts. Actualment compta amb valors indiscutibles. Potser és el llevat més ric de la generació actual”.