24/12/2021

Quan es capgira el mar i es capgira l’amor

3 min
L'escriptor Pep Puig aquest divendres a la Llibreria Finestres

Una història (masculina) de fugida, destrucció i reconstrucció 

“No sé com ho explica la física. I això que a batxillerat crec que ho vaig estudiar. Hi ha un moment que les coses és com si ja haguessin passat, encara que no hagin passat. No han passat, però res podrà impedir que passin i, per tant, és com si ja haguessin passat. De vegades no passen, però aquesta possibilitat és tan remota que ni tan sols es preveu”. El Marcel, narrador d’El mar de cap per avall, aplica la reflexió a la Marie i l’Edu: parla del moment en què tots dos ja s’havien deixat anar i res podia evitar que s’acabessin embolicant.

Vaig tenir una impressió similar llegint aquesta novel·la de Pep Puig, publicada per L’Altra: hi ha un moment en què ja saps que la llegiràs sencera, perquè hi passa una cosa tan grossa que et cal saber com s’ho fa el protagonista per continuar empenyent els dies després d’allò. És un moment providencial: arriba quan els lectors comencen a tenir la sensació que ja coneixen prou les accions i obsessions del Marcel (les han conegut durant les 250 pàgines anteriors) i necessiten un gir narratiu per tirar endavant. Em fa l’efecte que la prolixitat de la primera meitat no es podia estirar gaire més.

El mar de cap per avall és un llibre sobre les decisions que prenem, sobre el desig, sobre la solitud, sobre la família, sobre la memòria de la infantesa, sobre la passió, sobre la gelosia, sobre els límits de l’amor, sobre l’amor mateix i la falta que ens fa. Hi ha destrucció i reconstrucció. Hi ha una versemblança que trontolla sense expulsar els lectors. 

Som davant una novel·la gairebé cinematogràfica, escrita amb una prosa que pretén acostar-se al registre oral. Una novel·la, deixeu-m’ho dir, desacomplexadament masculina en què dos homes es baten en duel per la mateixa dona. Fa ben poc, arran del fet que totes les obres guanyadores de la Nit de Santa Llúcia les havien escrit homes, es va reobrir el debat: ¿És possible que els jurats (formats per homes i dones) tendeixin a valorar més les obres d’autoria masculina? ¿Com se sap que una novel·la l’ha escrit un home si es presenta al premi sota plica?

Als qui asseguren amb rotunditat que no hi ha obres que semblin escrites per homes ni per dones, ni preferències en aquest sentit, els enviaria a llegir How to suppress women’s writing, un assaig de l’escriptora i professora nord-americana Joanna Russ que data del 1983 i que es manté tristament vigent. Tan vigent que el llibre s’ha reeditat fa poc en anglès i s’ha publicat també en castellà: Cómo acabar con la escritura de las mujeres, Editorial Dos Bigotes, 2018. Tan vigent que algú faria bé de publicar-lo aviat en català.

En qualsevol cas, El mar de cap per avall és una novel·la escrita per un home que sembla escrita per un home. A Pep Puig li interessa sobretot l’univers masculí i els vincles entre mascles, i ho dissimula poc. Els personatges femenins (la Marie, la Gradisca, l’Adriana) existeixen només en funció de la relació que mantenen amb els homes del llibre.

El mateix personatge, trenta-i-tants anys després 

A l’hivern, la zona de baix-a-mar d’Altafulla acull gent com el Marcel, que s’hi ha refugiat després de divorciar-se i que es dedica a traduir L’estranger d’Albert Camus. Aquest Marcel és el mateix personatge de la novel·la juvenil Caminant junts per la lluna (L’Altra Tribu), però amb més anys i més fracassos. Llegir-les en l’ordre invers (primer El mar, després Caminant) ha de ser un exercici interessant, per bé que podria provocar un atac agut de nostàlgia.

Al bar d’una benzinera, el Marcel escolta les converses de dues cambreres amb els clients. “Si sabessin què ha passat no parlarien de res més, un darrere l’altre. Seguim vivint perquè no tenim ni idea de què ha passat”. És així: ens cal una dosi d’ignorància per suportar l’existència, per no naufragar del tot.