BarcelonaÉs un problema inherent al desenvolupament de la ciència i de la tècnica el fet que se suposi sempre que les novetats que aporten l’una i l’altra són intangibles, alienes a tot plantejament moral. Si el lector va veure la pel·lícula Oppenheimer, que presenta un científic gràcies al qual es va aconseguir fabricar la bomba atòmica, recordarà que aquest home es planteja, quan ja és tard, si els seus actes científics tenen a veure alguna cosa amb la moral, o no.

Però hi ha molts altres avenços de la ciència i de la tècnica que, habitualment, almenys quan se n’inicia el desplegament, no porten de seguida a aquesta mena de consideracions. Els avenços en el camp de la medicina han fet molt de bé a la humanitat; però els perills que inclouen no s’han fet patents fins que en alguns casos també era tard, com succeeix amb la possibilitat de crear in vitro éssers perfectes, supermen.

Ha passat el mateix, o encara més, en el cas de la tècnica, vista sempre amb desconfiança per molts pensadors, però rebuda amb una alegria innocent i desenfrenada pels usuaris. Tenir avui a casa una rentadora de roba o de vaixella, o una nevera, o un termos d’aigua calenta, només porta avantatges. Ara bé: quan les noves tecnologies han posat a l’abast de tothom ginys tan sofisticats com la televisió, els ordinadors i els telèfons mòbils, ha costat molt fer veure als usuaris que no tot el que aporten aquestes novetats resulta estrany a una consideració moral: com si la ciència i la tècnica fossin camps del saber del tot aliens a aquesta mena de plantejaments. Hem rebut amb joia aquests invents, tenen moltes coses positives, i ens hem deixat portar per una alegria que amagava, si no convertia en impossible, qualsevol consideració relacionada amb el bé i el mal.

Ara s’ha vist que, per exemple, els telèfons mòbils són uns instruments que, en mans d’una persona encara no prou educada, molt jove, poden portar les institucions pedagògiques a un camí perillós: minen la moral de l’esforç, anul·len una gran part de la capacitat de consideració crítica de totes les coses i eleven la distracció a categoria essencial en la vida d’una criatura o un adolescent. Com va passar amb la televisió, semblava que tot eren avantatges en l’assumpció indiscriminada dels avantatges de la tècnica, quan, de fet, les dues coses li han tret al coneixement dels fets tota complexitat, i han convertit en un absolut la immediatesa impensada de tot saber i de tota realitat. S’agraeix que el món de l’ensenyament comenci a plantejar-se si no seria millor prescindir d’aquesta mena d’invents en benefici del caràcter necessàriament pausat, mediatitzat i lent de l’activitat de comprendre, saber i conèixer.