Sembla que el nostre Parlament vol aprovar una moció per reparar la “memòria històrica” –un clixé que ara serveix per a qualsevol cosa–, dignificar i reivindicar les bruixes que van ser cremades a Catalunya –una petita part de totes les que van ser cremades a Europa als primers segles moderns– durant el segle XVII. D’aquesta persecució en diuen feminicidi, quan hauria estat més escaient parlar de vroiksacidi (assassinat de bruixes, segons un derivat cèltic), d’acord amb Corominas: el feminisme actual fica en el mateix cabàs qualsevol mostra de menyspreu o violència exercida sobre un cos femení, malgrat les òbvies diferències, i deixa de banda que també van ser cremats heretges, jueus, astrònoms, filòsofs i polítics, homes i dones. Potser el millor hauria estat ficar-ho tot junt en el calaix de la crítica de la intolerància –així ho haurien fet Bayle i Voltaire–, sense aprofitar l’avinentesa, per enèsima vegada, de donar ales als moviments feministes de caràcter més fanàtic...; tan fanàtic, en alguns casos, com ho eren els heretges i les bruixes dels segles medievals. Això sembla una gran contradicció.

Hi ha més crítiques a fer: qui va perseguir les bruixes, al sud d’Europa, van ser els tribunals de la Inquisició –que sens dubte van comptar en les seves files amb una colla de catalans–, que, en principi, era una institució vinculada a l’Església, més que al poder civil. Llavors: ¿per què no insistir una vegada més en el fet que va ser el dogmatisme del Sacre Imperi i del papat allò que va inspirar i desencadenar les caces de bruixes i la persecució de molts altres col·lectius i individus, sempre a causa de les seves idees no avingudes amb l’Església?

Això a banda, cal recordar que Catalunya va ser ferotge, especialment, amb els jueus. Els pogroms de la baixa edat mitjana –esgarrifosos durant les matances de 1391 al nostre territori–, van significar la progressiva desaparició de les comunitats jueves a Catalunya, i constitueixen un dels pitjors episodis –d’una gravetat molt superior, almenys des del punt de vista cultural, que la caça de bruixes– de la intolerància catalana. Ve’t aquí uns crims de lesa humanitat, un genocidi, que haurien hagut de passar per davant de la vindicació de les pobres bruixotes, tan presents als contes que les criatures escolten amb entusiasme. Ara haurem de dir a la mainada que les bruixes eren bones! I comprarem escombres per a nens i nenes, sense distinció de gènere.

El Parlament es disculpa amb les bruixes catalanes