MINÚCIES
Llegim Opinió 16/12/2017

Beethoven

i
Jordi Llovet
2 min
Beethoven

Tal dia com avui de l’any 1770 naixia a Bonn Ludwig van Beethoven, el mateix any que van néixer Hölderlin i Hegel: any de glòria, any fastuós per a les lletres i les arts alemanyes. Catalunya ha tingut sempre afició per aquest músic mig alemany mig vienès, i hi ha estat força estudiat, més escoltat, molt respectat.

Josep Maria Millàs-Raurell, que era un traductor d’anomenada, va publicar a Barcelona, l’any 1928, un llibre enormement valuós, ben editat, amb un recull de les cartes del músic: Correspondència de Beethoven, introducció, selecció i traducció de les lletres, notes i quadre sinòptic per Millàs-Raurell, Barcelona, Associació de Música “Da Càmera”. Entre d’altres, el llibre conté cartes al seu metge, el Dr. Franz Wegeler, al príncep Esterházy -mecenes de tants músics a la ciutat de Viena-, a Bettina Brentano (de casada, von Arnim), a l’arxiduc Rodolf, al comte Lichnovsky -un altre dels seus protectors-, a Goethe, a Cherubini, al rei Jordi IV d’Anglaterra i als seus germans, tots dos males peces, als quals no deixava d’estimar per raons de consuetud i de consanguinitat.

El 6 d’octubre de 1802 va escriure una carta a aquests dos, amb aquestes paraules: “Oh vosaltres, homes que em judiqueu tan dolent, ple d’odis, misantrop o malvat, com sou injustos amb mi! No sabeu la causa secreta que em fa semblar així. Des de la infantesa, el meu cor i el meu pensament han estat disposats a ésser bons i tendres, i sempre m’he vist impulsat a fer grans accions [...]. Nascut amb un temperament actiu i ardent, susceptible als divertiments de la societat, m’he hagut de retirar aviat del món, a viure una vida solitària”.

La causa d’aquesta melancolia no es devia a un estat natural o congènit, sinó al fet que, als 26 anys, Beethoven va patir una sordesa progressiva fins que va esdevenir sord del tot: en un museu de Bonn s’hi troben tots els ginys i trompetes acústiques que va fer servir per mirar de sentir-hi poc o molt... o gens. Diuen que el mal li va venir per un refredat, cosa possible. També podria ser que hagués patit una hipoacúsia sobtada, a conseqüència de la qual va sentir per sempre més els famosos acúfens, part de dintre de l’oïda: una música interior indesitjable, que sempre va pugnar amb la que componia. D’altres diuen que va ser a causa d’un xarampió. Sigui com vulgui, Beethoven va compondre tota la vida, i cada vegada amb més geni: vegeu el llibre imprescindible que acaba de publicar Acantilado: Beethoven, de Jan Swafford (2017).

Un dia li van preguntar com s’ho feia per escriure música, si no hi sentia. Va respondre una de les coses més meravelloses que mai s’han dit sobre l’art musical: “Ja no la sento, la música; però la veig”.

stats