Uns parents desconeguts i un món ebri de memòria

“La idea principal d’aquest periple –encara em resisteixo a apropiar-me’l– era, per dir-ho amb el to compungit de la nostra època, anar a la tomba dels nostres parents hongaresos. Unes persones que no havíem conegut mai, de qui no havíem sentit a parlar mai fins llavors i la desgràcia de les quals no semblava haver trasbalsat la vida de la nostra mare. Però era la nostra família, havien mort perquè eren jueus, havien conegut el destí funest d’un poble i nosaltres en rebíem l’herència, i, en un món ebri de la paraula memòria, semblava deshonrós rentar-se’n les mans”. Són paraules del narrador de Serge, la nova novel·la de la dramaturga i narradora francesa Yasmina Reza, publicada per Anagrama en català i castellà. La traducció catalana és d’Oriol Vaqué Sánchez.

Reza és valenta. Perquè ha escrit una novel·la sobre (i contra) la conversió dels camps de concentració en parcs temàtics, i fins aquí qui més qui menys hi estaria d’acord, però també perquè gosa qüestionar que calgui preservar la memòria històrica per no repetir els errors fatals del passat, i aquest discurs el tenim molt interioritzat i diria que ens l’hem cregut força. “Els humans tenim dues facultats mentals: la d’aprendre allò que els altres han viscut i el record d’allò que realment hem viscut –va dir dilluns a Barcelona en roda de premsa–. Ens fan creure que la persona té la memòria dels fets passats però no podem recordar el que no hem viscut. A França hi ha una mena de deliri relacionat amb la commemoració històrica que em sembla contraproduent, perquè no va vinculat a un esforç de reflexió”.

I és igualment valenta perquè s’ha atrevit a escriure sobre Auschwitz, un tema que sempre obliga a anar amb peus de plom. Més encara quan impera una correcció política elevada fins a uns nivells que els mateixos partidaris de la correcció política trobem absurds. “Els meus personatges són excessius, exageren, tenen mal geni –admet Reza–. Estem entrant en un món on tot ha de ser correcte, i si això es manté no podré continuar escrivint perquè em quedaré sense personatges”. Diu que no s’ha autocensurat fins ara i que no ho faria mai de forma conscient. “Però no puc garantir que no ho faci inconscientment, que encara seria més greu. El totalitarisme en què vivim és catastròfic. Als Estats Units hi ha gent que es dedica a avaluar pel·lícules i llibres per comprovar que no se senti ofesa cap minoria. Aquesta deriva és molt inquietant”.

La vida és més lleugera si vas ben vestit i controles les fotos que et fan

Una altra cosa tan admirable com sorprenent de Yasmina Reza és la seva defensa de la frivolitat. “Podria escriure milers de pàgines a favor de la frivolitat, hi crec molt –va explicar a Barcelona el 2006, quan hi va presentar En el trineu de Schopenhauer–. Em refereixo a la frivolitat autèntica, no pas a la futilitat. La vida és més lleugera si un va ben vestit i ben pentinat. A mi la frivolitat és el que em permet viure, i soc conscient que dir això és molt antifilosòfic. Les dones intel·ligents són capaces de parlar amb la mateixa seriositat de Spinoza i, mig minut després, d’un pintallavis”.

Ham passat quinze anys llargs i l’escriptora continua pensant que la frivolitat ens salva: “Sí, sí, sí. La frivolitat és positiva. I no és una absència de profunditat, és l’escuma de la vida. Ser frívol ens permet no caure gaire en la tragèdia. La rialla ens protegeix. Hi ha moltes maneres de ser frívol: l’humor, el pensament...”. Deu formar part d’aquesta frivolitat salvadora la megaprotecció que fa de la seva imatge: va prohibir que se li fessin fotografies durant la roda de premsa, que se’n fes una retransmissió virtual i que se la gravés per a la televisió. L’editorial ens va proporcionar unes fotos d’arxiu de l’autora que daten del 2010, qui sap si com a picada d’ullet a una de les obsessions de Reza: “Sempre escric sobre el pas del temps”.