Arcadi Oliveres és transparent. El seu univers ideològic gira al voltant de cinc conceptes: anticapitalisme, pacifisme, justícia social, desobediència, esperança. Els seus referents de joventut van ser Xirinacs -professor seu als escolapis-, Joan Gomis -president de Justícia i Pau durant 25 anys- i Frederic Roda -fundador de la Universitat per la Pau-. A la Facultat d’Econòmiques va tenir de mestres el deixeble de Vicens Vives Jordi Nadal, el marxista Manuel Sacristán i el liberal Fabià Estapé. Potser no tothom sap que el pare d’Oliveres era un petit empresari: "La primera consciència anticapitalista em va néixer en el moment de ser empresari, quan vaig heretar l’empresa del meu pare", que ja no anava bé i que ell va tancar. Defensor del cooperativisme i de la banca ètica, practica fa anys l’objecció fiscal contra la despesa militar i rebutja el consumisme depredador. És un profeta laic que ha combinat acció i pensament, i així es reflecteix al llibre ‘Paraules d’Arcadi’ (Angle), escrit amb Mar Valldeoriola.

La seva tesi doctoral va ser sobre la desmilitarització. Creu que "la violència no arregla res i segurament ho empitjora tot". No para de recordar que Espanya és un dels grans productors d’armes del món i que l’estat espanyol gasta en despesa militar 20.000 milions d’euros anuals (dades del 2020), uns 56 milions d’euros diaris. Entre 1974 i 1990 va ser copresident de Pax Christi juntament amb Frederic Roda i Àngel Colom. Després presidiria, entre el 2001 i el 2014, Justícia i Pau.

Ha viscut en primera línia totes les grans mobilitzacions socials i democràtiques dels últims 50 anys, des de la Caputxinada del 1966 i la Marxa per la Llibertat del 1976, fins a la campanya contra l’entrada a l’OTAN (1985-86), la campanya pel 0,7% d’impostos per a ajuts al Tercer Món que va arribar al punt àlgid el 1994, l’altermundisme, la tancada d’immigrants a l’església del Pi (2001), el "No a la guerra" de l’Iraq que va concloure amb la gran manifestació del 2003, els indignats del 15-M del 2011 -l’any en què va morir el seu fill Marcel- o l’independentisme dins de Procés Constituent (somnia una Catalunya sense exèrcit i amb bon veïnatge amb els pobles d’Espanya). No ha parat, doncs, de fer política, però sempre fora de les institucions i fora dels partits, des dels moviments socials, que és on creu que hi ha l’autèntica voluntat de canviar el món.

Un món que, tanmateix, lamenta que no ha canviat gaire i que a les desigualtats del capitalisme s’hi suma ara el perill del populisme, que veu com una altra cara del feixisme. Creu que el racisme i la xenofòbia que alimenten aquest populisme tenen un component bàsic de rebuig a la pobresa (aporofòbia). Tot i no perdre l’esperança, sí que ha viscut el cansament de la militància. I no s’hauria imaginat mai tornar a veure presos polítics ni entén com la corrupta monarquia espanyola encara no ha caigut. Davant d’aquest cúmul d’injustícies recurrents, aposta per la desobediència no-violenta i cita un dels seus primers formuladors, el nord-americà Henry David Thoreau, a qui un dia algú li va preguntar per què era a la presó i ell va respondre-li: "I tu, per què no hi ets?"

Sempre ha sospitat de l’Europa econòmica, entre altres coses perquè "allà on la democràcia és quasi inexistent és en el món econòmic". Recorda que ni el mercat és lliure ni el creixement és il·limitat, i descriu la borsa com un sistema especulatiu, amb l’ajut inestimable dels paradisos fiscals. El decep una Europa tan poc solidària que tanca els ports als refugiats, i sobre la pandèmia creu que s’hauria de treure la lliçó que és possible viure amb menys.

De David Fernàndez a Itziar González, els arcadistes són una munió heterodoxa de lluitadors inconformistes, persones que, com Oliveres, tenen una instintiva aversió al poder i al diner, i un deix de llibertaris utòpics: dels que creuen que és millor cooperar i compartir que competir, i convèncer que vèncer.