Com sabem quines persones mereixen una atenció especial?
L’avís diu el que diu, i el que diu és això: “És obligatori cedir aquests seients a persones que mereixen una atenció especial”. Els dibuixets ens aclareixen que les persones amb necessitats especials són un home amb crosses, una dona amb un nadó en braços, una embarassada i un home amb bastó. “Som ximples o què ens passa? Com de malalta ha d’estar una societat per haver de normativitzar això, per fer obligatori que deixem seure a qui va amb crosses? A més, fer-ho obligatori ajudarà a crear una cultura de la solidaritat i l’empatia?”. S’ho pregunta la sociòloga i periodista Mar Vallecillos (Barcelona, 1976) en un dels textos del seu llibre Miraràs el món, un volum de Triangular Edicions que recull articles publicats originàriament a La Directa.
“Qui no mereix una necessitat especial?”, reflexiona Vallecillos. I afegeix: “Com es podria fer la icona de mareig o dels nervis i la tremolor de cames? De debilitat infinita perquè tornes de l’hospital de cuidar algú? De mal de braços perquè vas carregant totes aquestes carpetes? De cansament fatal perquè ahir l’avui no existia i has ballat tota la nit i ara has d’anar a treballar? De nit d’insomni i maldecaps perquè no pots pagar la hipoteca?”. Sap greu que les necessitats s’hagin de contrastar amb codis tipificats (tu sí, tu no); sap greu que hi hagi d’haver uns seients reservats, com si no calgués cedir-los tots a gent amb més necessitat de descans; sap greu que ens resulti tan violent demanar ajuda. Com apunta Mar Vallecillos -que té una manera precisa, delicada i rebel de mirar-se un món que podria ser molt millor i podríem fer molt millor-, “atrevir-se a demanar ajuda a un desconegut és un acte revolucionari, perquè ubica l’altre en un espai de confiança, vincle i solidaritat perillós per al sistema, perquè apuntala un nosaltres que podria esdevenir poderós, innormativitzable, com totes les casuístiques i persones que hi coincidissin”.
Els infinitius essencials són viure, pensar i estimar
En un altre dels quaranta-tres articles convertits en capítols de llibre, Mar Vallecillos esmenta el filòsof Josep Maria Esquirol, quan diu que és més important pensar que haver pensat. Esquirol creu que els infinitius essencials de l’ésser humà són viure, pensar i estimar. I apel·la a la bondat, entesa com una tendència que es manifesta a través de la resistència i la generositat i que es pot desplegar en diverses dimensions, com per exemple en l’àmbit polític, “des de les lluites per l’emancipació i la justícia social fins al compromís per la comunitat fraterna”.
La revolució passa per cuidar-nos de debò els uns als altres
Esquirol ho té clar: “La revolució no pot ser sinó la de la generositat i la fraternitat”, escriu a l’assaig La penúltima bondat (Quaderns Crema). Ell parla dels afores, Vallecillos parla de les perifèries, i tots dos reivindiquen coses aparentment passades de moda com la bondat i la solidaritat. Esquirol afirma que “som amb els altres”. Vallecillos se sent part d’un nosaltres difícil de definir: “Té a veure amb els moviments socials, però no només. Amb la força que dona reconèixer-se en l’altre, però no només. Té a veure amb la fraternitat. I amb la imperiosa necessitat de repensar l’individu, l’èxit, la plenitud, la realització, la felicitat. I amb la imperiosa necessitat de desterrar de les nostres vides la competitivitat, l’acumulació de riquesa, l’espoli econòmic, cultural, sentimental. Té a veure amb buscar col·lectivament sortides a una vida alienant”. Coincideix amb el que diu -molt ben dit, trobo- una cançó del músic i escriptor Xavi Sarrià: “Només si ens cuidem unes i altres serem el nosaltres que mai venceran”.
