La moda distòpica està creant una submoda: la de les distopies felices. Una altra fi del món és possible. Necessitem creure en la bondat i la capacitat de supervivència humanes. Quan tot s’acabi, quan el canvi climàtic faci miques el planeta Terra, uns pocs se’n sortiran i trobaran una manera diferent i decent de viure. Es tracta d’una esperança que no ens estalvia el daltabaix, però esperança al capdavall. D’això va El Llibre Blau de Nebo, escrit en gal·lès per Manon Steffan Ros (Llanddeiniolen, 1983), publicat per Periscopi en traducció a quatre mans d’Emyr Gruffydd i Miquel Saumell Santaeugènia. Una mare, Rowenna, i el seu petit fill Sion aconsegueixen sobreviure a una catàstrofe nuclear. Sols, amb força de voluntat i llibres, tiren endavant. L’una i l’altre van escrivint el que els passa, el que senten i el que pensen en un llibre en blanc, El Llibre Blau de Nebo, respectant la intimitat de l’altre, és a dir, sense llegir-se mútuament.

En poc temps he ensopegat amb dues ficcions en què la bellesa treu el cap enmig del cataclisme total. A Jo, que no he conegut els homes, també de Periscopi, de Jacqueline Harpman, un reduït grup de dones soles enmig del no res troben la manera de tirar endavant en harmonia. I a El final del que todos partimos (Ed. Vegueta), de Megan Hunter, també una mare i un fill se salven d’una mena de diluvi universal i fan el seu camí enmig del caos.

En termes històrics, gairebé sense solució de continuïtat, el canvi climàtic ha agafat el relleu de la cursa militar nuclear. Seguim aclaparats per l’amenaça de la fi de la civilització. En realitat, el fatalisme escatològic, predicat per tantes religions al llarg dels segles, és més antic que l’anar a peu. El Judici Final sempre és a la cantonada. Això no vol dir que no ens hàgim de prendre seriosament el daltabaix mediambiental. Vol dir que duem molt interioritzada la por, la mort, la fi absoluta. Però alhora, com ens mostren aquestes novel·les, no ens resignem: si la solució global no és possible, si al segle XX ja hem vist com s'acabaven les utopies i el segle XXI és el de la involució ideològica, potser només ens queda la creença que el fons de bondat de l’ésser ens porti a un nou començament.

El Sion, que quan arriba "el Final" només té sis anys, és tot solet la Humanitat verge, neta de cor. Ell agafa el relleu. Llegint la Bíblia i tot el que li cau a les mans salva la memòria, les paraules, els coneixements, les creences. Ho salva tot. Admirada, la seva mare el deixa llegir i el deixa fer. Al Sion tot li interessa, tot el motiva. I aviat sap moltes més coses que si hagués anat a escola. Es converteix en un homenet prim però fort, amable, assenyat i resistent. "He llegit prou per saber que una persona és diferent per fora que per dins", per entendre que "tots tenim secrets" i, també, per no voler entendre: "¿Abans del Final la gent es creuava pel carrer sense dir-se res? No puc entendre com el món podia ser així". El Llibre Blau de Nebo és un bon començament per a un mal final.

____________________

Compra aquest llibre 

Fes clic aquí per adquirir El Llibre Blau de Nebo a través de Bookshop, una plataforma que dona suport a les llibreries independents.