Sempre m’ha fet la sensació, del tot subjectiva, sense cap fonament empíric, que les dones podrien viure en un món sense homes, però que al contrari la cosa se’ns faria més feixuga. Doncs bé, d’això va la misteriosa novel·la Jo, que no he conegut els homes, de Jacqueline Harpman, publicada per Periscopi en traducció d’Anna Casassas Figueras. La qualifico de misteriosa perquè els fets que donen peu a la petita societat de dones que es descriu en aquesta absorbent història no tenen explicació i perquè és molt rar que un llibre així no s’hagi convertit en un referent en l’època de l’empoderament femení desacomplexat. Esclar, Harpman (1929-2012), belga d’origen jueu, es va avançar: va publicar el llibre el 1995.

No és fàcil comentar aquesta obra sense fer un espòiler. No el faré, no us preocupeu. De fet, cal advertir el lector que quan el tingui a les mans deixi per al final la lectura del pròleg (d’altra banda molt aclaridor) que firma l’escriptora britànica Sophie Mackintosh.

La qüestió és que un grup de quaranta dones s’han d’espavilar per sobreviure sense homes, però per descomptat això no és el pitjor que els passa. El pitjor és que la seva vida perd tota lògica i al capdavall tot sentit, però així i tot la petita comunitat no cau, com seria d’esperar, en violències o divisions sagnants, sinó que manté la cortesia i l’interès comú. És, en aquest sentit, un missatge agònic d’esperança per a la humanitat (femenina): fins i tot en un món sense futur és possible una certa harmonia. Es tracta, doncs, d’una distopia diguem-ne tendra, poètica, com fer companyia i acaronar suaument algú que se’n va.

El passat, els déus o el poder, i també el futur, perden la raó de ser. Només queda un grup de dones soles davant l’Univers. La seva existència consisteix a sobreviure sense fer-se grans preguntes perquè saben que no hi ha respostes. És la vida despullada de tots els artificis, essencial, senzilla. La protagonista i narradora, la que ni tan sols ha conegut els homes, per no tenir no té ni passat, cosa que la fa lliure del tot, sense prejudicis, àvida de saber, de fer i de pensar, i a la seva manera també d’estimar. "Vaig descobrir que et pots mentir a tu mateixa i vaig trobar que era una cosa molt estranya", pensa en un determinat moment. Aquesta capacitat de pensar sense cotilles, de fer-se preguntes fonamentals, és el que l’ajuda a tirar endavant enmig d’un món absurd on gràcies a la seva intuïció fa, per exemple, que comptin més els llibres que les pistoles.

Al final, aquest llibre ens confronta amb allò que som: un passat sempre esborradís, un present continu que ens atrapa, un futur incert, una mort segura.