ELS LLIBRES I LES COSES

L’aire, la llum i l’hora violeta de T. S. Eliot

L’aire, la llum i l’hora violeta de T. S. Eliot / GETTY Zoom

És un dels monuments de la poesia contemporània. La terra eixorca, de T. S. Eliot, ens posa davant el desencís de la modernitat. És, d’alguna manera, la cara íntima d’ El malestar de la cultura de Freud, escrit a la mateixa època. Eliot, l’erudit vençut per la vida. Som als anys 20 del segle XX. La Primera Guerra Mundial ha resultat devastadora, amb milions de morts en l’infern de les trinxeres i la fi del que Zweig batejaria com El món d’ahir, la il·lusió d’una civilització burgesa endreçada, amb rics cultes i pobres obedients i feliços. Tot això s’ensorra. L’angoixa d’Eliot, el seu pessimisme, el seu profund esquinçament interior, anticipen que el pitjor està per venir: la Segona Guerra Mundial. No hi ha esperança. No hi ha primavera: “Abril és el mes més cruel, brostant / liles en la terra morta, barrejant / memòria i desig, removent / les arrels mig adormides amb pluges de primavera. / L’hivern ens mantenia calents, cobrint / la terra amb la neu de l’oblit, nodrint / un poc de vida en tubercles secs”.

Així comença el llibre, ara traduït per Marta Nadal. L’ha publicat Lleonard Muntaner Editor, amb pròleg de Bernat Nadal. S’afegeix a les traduccions d’Agustí Bartra, Joan Ferraté i Rosa Leveroni. Com escriu el prologuista, “l’espiritualitat, la tradició, la vida, la mort, les passions, la filosofia, especialment l’oriental, la decadència de la societat moderna, que protagonitza massa sovint accions violentes, i les frustracions de l’ésser humà són idees exposades directament en els poemes de La terra eixorca. I, també, de forma més discreta, l’escriptor ens assenyala que, igual que la mort, la possibilitat de regeneració, o de purificació, només pot arribar per l’aigua o pel foc”, a través de cites de sant Agustí o del Sermó del Foc.

No és un text fàcil. La gran erudició d’Eliot fa que s’oculti rere un univers riquíssim de referències, des de la llegenda del Sant Grial fins a la Divina comèdia, del tarot a Shakespeare o Baudelaire. Pot ser alhora planer i hermètic. La seva decebuda sexualitat i sentimentalitat tenyeixen els versos d’una bellesa amarga: “Aquesta nit tinc nervis. Sí, molts. Queda’t amb mi. / Parla’m. Per què mai no parles? Parla. / En què penses? Què penses? Què? / Mai no sé en què estàs pensant. Pensa”. O, més explícit: “El moment ara és propici, segons li sembla, / el sopar ha acabat, ella està avorrida i cansada, / intenta fer-se-la seva amb carícies / que, malgrat no ser refusades, tampoc són desitjades. / Sufocat i decidit, es decideix a atacar; / les mans exploren sense trobar resistència; / la seva vanitat no requereix cap resposta, / i entén com a acceptació la indiferència d’ella”.

Del principi a la fi, tot gira al voltant d’una buidor existencial, tot porta a esperar el remolí final: “...no em sentia / ni viu ni mort, i no sabia res, / mirant dins el cor de la llum, el silenci”. “Aquell que vivia, ara ja és mort / nosaltres que vivíem ara ens estem morint / amb un poc de paciència”. La vida com una presó enrunada.