Quan l’escriptor rus Serguei Dovlàtov, censurat i ofegat per les autoritats, es va exiliar, el 1979, li van dir que es podia endur fins a tres maletes. Tota una vida, 36 anys, en només tres maletes? Li va semblar ridícul. De seguida, però, es va adonar que només tenia pertinences per omplir-ne una, i no gaire grossa. “Em va faltar poc per sanglotar de la llàstima que em vaig fer”. Ho explica a La maleta, llibre autobiogràfic que LaBreu va publicar per primera vegada el 2010, magníficament traduït per Miquel Cabal Guarro. Dovlàtov el va escriure quan ja era a Nova York. La maleta va viatjar amb ell, però va quedar sense obrir, amagada, fins quatre anys més tard. Retrobada accidentalment, el seu contingut, bàsicament roba i complements, li va tornar a semblar pobre. De seguida, però, dels objectes en van començar a sortir històries, històries viscudes per l’autor, que ens explica a cada un dels capítols, un per objecte. Dovlàtov practica l’humor, la seva escriptura no és gens afligida, però tot i així la narració de la vida a la Unió Soviètica respira nostàlgia pel seu país.

Si Serguei Dovlàtov ens parla del que va deixar, una altra maleta, en canvi, ens parla d’una arribada. De l’arribada d’algú que també busca refugi, l’animal protagonista de La maleta de Chris Naylor-Ballesteros, publicat per La Galera. Esgotat i brut, es troba en un lloc nou on de seguida aixeca sospites. Què vol, d’on ve, què porta a la maleta... Els autòctons no pararan fins a descobrir-ho, però no us explico res més. Llegiu-lo, perquè és emocionant. Perquè ens parla de ser diferents. Perquè tots hem sigut els nous el primer dia d’escola, i tots hem sigut, també, els alumnes que ja hi eren. I tots, alguna vegada, hem hagut de marxar o hem arribat a un lloc nou.

La maleta de Núria Parera, il·lustrada per María Hergueta i publicada per Babulinka, parla precisament d’això: ens recorda que la història és cíclica i que les migracions formen part de la nostra vida. La protagonista d’aquest llibre esplèndid és una maleta que va canviant de mans i que es passeja per tot el segle XX fins que aterra al XXI (el paisatge potser us sonarà: un campament de refugiats). Com en el llibre de Naylor-Ballesteros, hi trobem tanta veritat com en el de Dovlàtov, i per això els he triat. Per parlar de bona literatura infantil i juvenil. És a dir, de bona literatura. Una literatura que parla del món on vivim, que es compromet, que és plena de valors. Una literatura que ens fa entendre coses i que fa que ens entenguem. Una literatura que a vegades passa desapercebuda i que a mi em sembla un gran equipatge per a la vida.