AIXÒ NO CAL DIR-HO

El Sherlock de la finestra

RETORN  L'abric amb capa forma part de la identitat del famós detectiu creat per Arthur Conan Doyle. Aquesta peça d'abric romàntic es cola aquest hivern als armaris femenins. / ARA / AZPELETA&MARTÍNEZ Zoom

Ningú no ha mirat per una finestra com Sherlock Holmes. Qui millor sabia transmetre a les pantalles aquest aïllament, aquest pacte amb el món interior, era l’actor Jeremy Brett a la sèrie que va protagonitzar entre 1984 i 1994. Semblava que havia nascut per viure rere una finestra. Després, ja en aquest segle, ho ha provat l’actor Benedict Cumberbatch, i se’n surt meravellosament bé, però avui ja no es fan finestres com les d’ahir. Els sobra vidre. Ser testimoni de la fi d’una època, la victoriana, no ens aboca al mateix precipici que assistir al naixement d’una altra. Avui encara està tot per veure i no en sabem res. Només hi ha finestra. En els dies en què Sherlock va sortir de la ploma de Conan Doyle s’estava clausurant el seu món. Hi ha un abisme al final de cada camí, i per això és al damunt d’una cascada on Sherlock lluita per la seva vida com mai abans. Es baralla amb la seva Nèmesi, però també sabem que no hi ha Nèmesi sense mimesi. Totes les èpoques de la humanitat acaben autodestruint-se. Aquí s’arrauleix el turment que un cop i altre es veu en Sherlock Holmes. Aquest solitari és massa conscient de si mateix i de tot el que l’envolta. En ell s’incardina el carreró sense sortida de la raó. El que va començar amb Voltaire s’esbotza per dins en Sherlock Holmes. Alhora que Sherlock s’apaga, Sigmund Freud comença. El món és la creació d’un inconscient (en tots els sentits), i això és el que Sherlock Holmes contempla des de la finestra.

En una sola escena del Sherlock de Benedict Cumberbatch hi ha molt més dolor que en totes les interpretacions de Jeremy Brett, Peter Cushing i Basil Rathbone plegades. És el que més bé ha sabut plasmar la seva sèrie. I això que tant la seva interpretació com la de Brett tenen un deute amb el Sherlock que va fer Peter Cushing a la dècada de 1960. La manera fetal d’arronsar-se, el gest de seure amb els peus al damunt de la cadira de braços, l’acció d’ajuntar els dits per meditar..., tot això ho va aportar Cushing. Ell inaugura aquests protocols compulsius i aquest món de finestres. Al Sherlock anterior de Rathbone encara li mancava un rictus de decepció. Quants dies portem mirant el món des de la finestra? D’això ens en parla Sherlock Holmes.