HE LLEGIT NO SÉ ON
Llegim Opinió 22/05/2020

Reconstruir els ponts de la veritat

i
Eva Piquer
3 min
WOODY ALLEN

No sé si faig bé dedicant espai a un llibre que potser hauria d’ignorar

Potser mai havia estat tan a prop de l’autocensura com a l’hora d’escriure quatre ratlles sobre l’autobiografia de Woody Allen, ja publicada per Alianza en castellà i pendent de sortir en català a la mateixa editorial. La qüestió és que he rebut el llibre, l’he llegit mig sentint-me culpable d’estar-lo llegint i ara en parlo mig sentint-me culpable d’estar-ne parlant. Perquè el volum dedica una proporció important de pàgines a exposar la versió de l’autor sobre el suposat abús sexual que va cometre contra la seva filla Dylan. I és cert que ni tu ni jo no sabem, no podem saber, si aquell abús es va produir de veritat. Però llegir les memòries del cineasta implica entrar en el seu discurs, que està prou ben travat, potser perquè és un bon explicador d’històries o potser perquè s’ajusta en bona mesura als fets reals.

És a dir: llegir A propósito de nada sembla que sigui fer el joc a Woody Allen i, doncs, menystenir les acusacions de la seva filla adoptiva. I passa que, per defecte, sempre em sento més còmoda donant crèdit a la possible víctima que al possible abusador. Passa també que aquí el tercer personatge en discòrdia, l’actriu Mia Farrow, té una dimensió pública, i que la hipòtesi que fos ella (una dona no gaire equilibrada, per dir-ho suaument) qui manipulés la filla fins a fer-li creure que havia existit un abús inexistent sona força versemblant. Però, en qualsevol cas, hi ha una víctima clara: una nena que va ser maltractada o bé pel pare o bé per la mare.

Un debat recurrent i atapeït de llocs comuns és si hem de separar l’obra de l’artista, o si som capaços de fer-ho. Però pel que fa a aquestes memòries, no estem discutint si val la pena mirar una pel·lícula de Woody Allen, sinó si fem ben fet endinsant-nos en el relat exculpatori d’algú que ha estat acusat d’un delicte sexual (un delicte, aclarim-ho, que no s’ha provat mai). Si fem ben fet parlant públicament d’un llibre que, per molt que el llegim amb esperit crític, és més que probable que ens acabi reforçant la idea que Allen és innocent, perquè tot fa suposar que l’autor serà un bon advocat defensor de si mateix. No en tinc la resposta, confesso que no sé si hauria d’evitar parlar-ne; però sí que tinc la sensació, gairebé el convenciment, que qualsevol cosa que escrigui sobre A propósito de nada -malgrat l’evident interès periodístic de l’autobiografia- podrà ser utilitzada en contra meva. I d’aquí l’autocensura, d’aquí el meu sí-però-no, d’aquí aquest intent matusser d’esquivar el judici d’opinió.

Cada cop més gent confia en afirmacions que semblen certes

“El món s’està acostumant a la mentida”, afirma Norbert Bilbeny, catedràtic d’ètica, en el llibre Filosofia per sortir de casa, publicat per Columna el maig del 2019. Ara que hem hagut de confinar-nos com mai abans entre quatre parets, resulta curiosa la reivindicació que fa l’autor de la filosofia com “una activitat que exigeix sortir de casa” i que es basa en “observar el món des d’una certa itinerància i una bona dosi d’inquietud”.

La idea de veritat, diu Bilbeny, ha deixat de tenir la preeminència que havia tingut. “Per a alguns, la veritat és un concepte prescindible. Però igual com ocorre avui amb els ateus, que són els qui més parlen de Déu, passa també amb els qui rebutgen la idea de veritat: són els més preocupats pels errors del pensament i per les creences falses”.

Després d’una guerra, el que més costa reconstruir no són les cases, sinó els ponts de la veritat. Dins les bombolles de les xarxes socials, cada cop hi ha més persones disposades a confiar en afirmacions que semblen certes sense ser-ho. “Molta gent no vol saber la veritat, sinó que li donin la raó o almenys la informació que més li ve de gust sentir”, apunta Bilbeny. Ens conformem amb un succedani, amb una il·lusió, amb aquell (tristíssim) digues-que-m’estimes-encara-que-sigui-mentida.

stats