Novetat editorial
Barcelona

La tragicomèdia vital de Woody Allen

El cineasta repassa èxits professionals i alts i baixos sentimentals al llibre 'A propósito de nada'

Woody Allen / EVENING STANDARD/ GETTY Zoom

Aquesta és la història d'un home "estúpid", atribut que igual que l'habilitat per conduir un cop s'ha adquirit "mai no es perd". D'un "neuròtic" que mai ha estat preparat per al matrimoni, però que es casarà tres vegades, una d'elles amb la filla adoptiva de la seva parella. La història, en definitiva, "d'un caos emocional que, des dels setze anys", aconsegueix sortir-se'n "sense gaires problemes" gràcies al "do per divertir els altres".

Woody Allen s'ha decidit a fer balanç de la seva vida als 84 anys, després d'una extensa trajectòria com a cineasta, que tal com demostra A propósito de nada –publicat per Alianza en castellà aquest dijous i en català "properament" a la mateixa editorial, traduït per Helena Lamuela Badia– va començar com a colofó de les seves habilitats com a escriptor d'acudits, guionista, monologuista i dramaturg, però s'ha acabat convertint en el motiu pel qual és reconegut arreu del món. Si la pandèmia no aigualeix els seus plans, estrenarà Rifkin’s festival, la seva 49a pel·lícula, a finals de setembre, i ja deu tenir escrit el guió que li permetrà arribar al mig centenar de llargmetratges, xifra a l'abast només dels més prolífics.

Escàndol rere escàndol

L'aparició de l'autobiografia del director de Hannah i les seves germanes ha estat precedida d'una polèmica que en realitat era el reflux d'un escàndol anterior que ja portava una llarga cua. Durant tot el 2019 va anar acumulant negatives per part de diversos grups editorials –l'últim d'ells, Hachette– que van declinar publicar el llibre perquè Allen s'havia convertit en un personatge "tòxic" a Hollywood, rebutjat per alguns dels actors amb qui havia treballat i també pels productors, que no accedien a finançar els seus projectes. El procés d'enderrocament de la reputació del cineasta havia arrencat un any abans, quan una de les seves filles, Dylan Farrow, va reiterar en una entrevista a la CBS que el seu pare adoptiu l'havia agredit sexualment quan tenia set anys. Dylan n'havia parlat públicament per primera vegada el 2014, tot i que dues dècades enrere havia estat el motiu pel qual Mia Farrow havia portat Allen als tribunals.

El tsunami –tan necessari com implacable– provocat pel moviment Me Too el 2017 ha estat a punt d'ofegar el director i guionista, que ha escrit aquest volum de memòries no només per donar una visió enlluernadora del Brooklyn de la dècada dels 30 i 40 on va créixer, envoltat de tietes afectuoses, una cosina –Rita– que li va descobrir el cinema i uns pares que es discutien per qualsevol fotesa, sinó també per donar la seva versió sobre els problemes amb Farrow: els tretze anys que van ser parella, la separació i el litigi ocupen un centenar de les 450 atapeïdes pàgines del volum.

Allen no s'hi ha posat per poc, i la seva vida es llegeix amb la continuïtat de qui ha rebutjat dividir-la per capítols. Es tracta d'una aventura plena de petits fracassos i de dècades de visites al psicoanalista per intentar deixar enrere els traumes (espòiler: admet que la teràpia no li va servir de res). El cineasta parla de l'angoixa de viure amb un enginy innegable. També de les cites que acaben malament i dels centenars d'actors, directors, humoristes i agents amb qui ha coincidit. La pluja de noms coneguts pot arribar a abassegar, però caldrà que el lector prengui nota del lloc on els ha vist, perquè al final del llibre no hi ha índex onomàstic, potser per dificultar una mica la feina als qui s'acostin al volum amb la intenció de llegir-ne només els episodis més controvertits.

Woody Allen al Festival de Cine de Cannes de 2016 Zoom

Woody Allen al Festival de Cine de Cannes de 2016 / Getty Images

Un solitari que triomfa

Woody Allen va néixer el 30 de novembre del 1935 a Brooklyn, tot i que els pares el van inscriure el dia 1 de desembre, fet que no li va "proporcionar cap avantatge en la vida": hauria preferit que li haguessin deixat "un enorme fideïcomís", admet l'autor en un dels girs mordaços de la seva prosa. Abans de provar sort en el món de l'espectacle, el petit Allan Stewart Konigsberg es va aficionar a la màgia i als jocs de cartes. "Sempre m'inclinava per activitats que em permetien gaudir de la solitud, com ara la prestidigitació, tocar el clarinet o escriure, perquè així evitava haver de lidiar amb altres persones, que, encara que no hi hagués cap motiu que ho justifiqués, no em queien bé o no m'inspiraven confiança", llegim al llibre. El mateix petit misantrop que no suportava l'escola ni tenia cap gran amic no trigaria a sentir-se fascinat per les noies (pel seu físic, que té l'hàbit de ressaltar, però també per la seva curiositat cultural, molt superior a la d'ell). Va ser gràcies a les noies que va canviar l'afició als còmics, al beisbol i a les històries de mafiosos per les novel·les de Balzac, Tolstoi i Kafka, les visites a museus i l'assistència assídua al teatre.

"Encara em sorprèn que m'hagin descrit tantes vegades com un intel·lectual –reconeix–. És una concepció tan falsa com que al llac Ness hi ha un monstre". Allen diu que l'error és degut a les ulleres de muntura negra que l'acompanyen des de fa dècades i a "l'apropiació de cites erudites massa complexes per entendre-les". Per demostrar que als 84 anys encara té "grans llacunes", reconeix no haver llegit el Quixot, l’Ulisses de Joyce, la Lolita de Nabokov, Charles Dickens ni les germanes Brontë. Tampoc ha vist mai "una representació en directe de Hamlet", ni s'ha empassat cap de les versions d'Ha nascut una estrella ni de Ben Hur.

Allen admet que professionalment ha tingut sort des de molt jove –li van començar a pagar pels acudits quan només tenia 16 anys–, i tot i que s'esforça per construir la imatge del fracassat neuròtic que abunda a la seva filmografia, es casa amb Harlene Susan Rosen als 20 anys, se'n divorcia als 23 –perquè l'enganya amb "l'explosiva" i "sonada" Louise Lasser– i poc després de dirigir la pel·lícula Agafa els diners i corre (1969) té una aventura d'un any amb Diane Keaton, que anys després coprotagonitzaria dos dels films emblemàtics del director, Annie Hall (1977) i Manhattan (1979).

La part més agra de les memòries arriba quan, durant la descripció dels anys de relació amb Mia Farrow, que va començar el 1980 i va acabar el 1992, ens assabentem –sempre segons Allen– que l'actriu es comportava de manera "molt diferent" amb els seus fills, des de la devoció "antinaturalment estreta" amb Fletcher fins als maltractaments que denunciaria Moses al seu blog: als fills adoptius, Mia els tractava "com si fossin ciutadans de segona categoria". Entre ells hi havia Soon-Yi, que acabaria sent l'esposa de l'exparella de la seva mare adoptiva.

El cineasta assegura que no era conscient de les particularitats de Mia Farrow perquè durant tots aquells anys mai no va passar ni una nit al pis de Nova York on ella vivia. El "pacte" al qual havien arribat com a parella era el següent: "No estàvem enamorats, però sí que ens fèiem companyia d'una manera força raonable. A l'hivern teníem el costum de sortir a sopar fora, anàvem al cinema, treballàvem junts en les meves pel·lícules [Farrow apareix en una dotzena, com La rosa porpra del Caire i Una altra dona]. A l'estiu ella s'emportava els fills al camp i jo em quedava a Manhattan convertit en solter". 

Mia Farrow, a 'La rosa porpra del Caire' Zoom

Mia Farrow, a 'La rosa porpra del Caire'

El camí cap al desastre

El sentit de l'humor s'esfuma quan Woody Allen ha d'explicar com van canviar les coses entre Mia i ell després del naixement de Satchel, actualment conegut com a Ronan, l'any 1987. El cineasta detalla com Mia va intentar apartar el fill del seu pare molt abans que l'actriu descobrís les polaroids eròtiques en què apareixien Allen i Soon-Yi, que havien començat a tenir una aventura durant el rodatge de Delictes i faltes (1989).

A partir d'aquest moment la tensió entre la parella va anar creixent fins a tal punt que el conflicte s'acabaria resolent als tribunals. Segons Allen, Mia Farrow va córrer a explicar a tots els germans que "havia violat a Soon-Yi". Poc després trucaria a la germana del director i li diria: "Ell em va prendre la meva filla. Ara jo li prendré la seva". Així arrenca "la complexa estratègia" per aconseguir que Dylan expliqués que el seu padrastre havia abusat d'ella durant una visita a Connecticut el 1992, quan tenia 7 anys. "No va ser la Dylan qui va anar a dir a la seva mare que l'havien tocat. Va ser la Mia qui se li va acostar i li va suggerir. La Dylan ho va negar. Però la Mia necessitava que es retractés d'aquella negació", escriu Allen. La mare la va portar a un metge, on la filla va tornar a negar l'abús, fins que la mare se la va "emportar a prendre un gelat i després van tornar a la consulta, on la nena va donar una versió diferent". Des del 1993 Allen ha tingut prohibit veure Dylan. "Va ser un cop brutal per a mi" i "una privació cruel per a la Dylan", admet el director, a qui tanmateix la justícia va exculpar.

"La llista de coses de les quals em penedeixo en aquesta vida és tan llarga que no crec que hi hagi lloc per a res més", escriu Allen com a colofó d'una de les situacions hilarants a la primera meitat del llibre, quan la seva vida encara es pot explicar com una de les seves millors comèdies. La segona meitat, molt més trista –escrita també en una prosa més insípida– acaba repassant la defenestració recent del seu autor. Woody Allen, però, reconeix que "ser un pària té alguns beneficis". I per moments recupera la ironia: "Deixen de demanar-te que pugis a una tarima, que facis un comentari elogiós per a la contracoberta d'algun llibre, que salvis alguna balena o que facis un discurs en una cerimònia de graduació".