El 1934, un any després que Hitler fos nomenat canceller del Reich pel cap de la República de Weimar, Joseph Roth, que pràcticament des del 1925 ja no vivia a Alemanya, va escriure L’Anticrist, una narració en forma de reportatge en primera persona que ara tenim en català a Adesiara traduïda per Pilar Estelrich, que en firma, a més, una documentada introducció. Roth, que ni s’amagava ni feia bandera de la seva condició de jueu, sí que en canvi va adoptar una postura clarament “militant i agressiva”, segons Estelrich, contra el nazisme. El seu conservadorisme d’aleshores -de jove havia estat socialista- no li impedia una crítica ferotge del nacionalsocialisme. Des dels cafès parisencs on escrivia envoltat d’amics i admiradors, i on bevia sense mesura, buscava una síntesi entre judaisme i catolicisme, alhora que cada cop se sentia més proper a la cultura francesa i a l’humanisme. Tal com queda reflectit en el llibre, el seu model d’intel·lectual se situava entre l’Erasme de Rotterdam retratat per Stefan Zweig -el savi tolerant, actiu, sempre disposat al diàleg- i el pessimisme cultural de Max Picard.

Al llarg de la seva vida, Roth va donar moltes versions contradictòries dels seus orígens familiars, des d’afirmar que era un fill natural fins a inventar-se una falsa ciutat d’origen i una vida de pobresa. La veritat és que va néixer el 1894 en una petita ciutat de la regió fronterera austrohongaresa de Galítsia, Brodi -on la gran majoria de la població era jueva-, avui Ucraïna. El seu pare va morir boig sense que ell, que aleshores tenia 16 anys, l’hagués arribat a conèixer. La família era de classe mitjana i, com molts jueus d’aquella ciutat, tenia l’alemany com a llengua de cultura. Durant la Primera Guerra Mundial va servir a l’exèrcit com a voluntari durant un any, però segurament no va arribar a anar al front, tot i que amb els anys adoptés la “màscara d’exmilitar austríac legitimista”.

El seu Anticrist és premonitori del que va passar amb Hitler i, tal com tenim avui el món, torna a tenir plena vigència. Adverteix als seus contemporanis que la bèstia no fa pudor de sofre sinó que es vesteix “amb el modest abillament quotidià del petitburgès”. “El senyal més clar que permet reconèixer l’Anticrist és precisament el fet que converteix en vil allò que és essencialment noble”. El problema, diu, és que “les persones són crèdules amb les novetats que encara no han enxampat mentint-los o enganyant-les”. Fins i tot ell mateix, víctima de la confusió general, creu que en algun moment n’ha estat còmplice. “Perquè en aquest món dominat temporalment per l’Anticrist s’esdevé que els que afirmen voler el bé són culpats del mal”.

Més enllà del seva nostàlgia pel passat -veia un perill en el cinema- o de la seva defensa d’una religiositat pura, el que realment té valor és la intuïció ideològica de Roth per desemmascarar els dos totalitarismes dels anys 30, especialment el nacionalista (feixista), però també el revolucionari (comunista). Veu en el nacionalisme, o el patriotisme, la llavor del mal: “Jo en sé d’un que té relacions sexuals amb les cabres però no dona la mà a cap xinès”. “Les persones són abans que res persones. I mentre arreu del món, en totes les llengües d’aquesta terra, no s’hagi dit la veritat òbvia i evident que totes les persones s’assemblen més entre si del que es diferencien les unes de les altres…”, no hi haurà pau a la Terra. Sap que “la bondat necessita temps i espai”, un temps i un espai que a ell, en aquella Europa convulsa, li manquen. Per això, lluny de la santedat, es confessa: “Soc un ésser humà, tinc por de l’Anticrist, vull fer el possible per venjar-me’n […]. Respecto els justos, però no soc prou gran per poder comprendre’ls. Temo el mal. L’odio”. Per això se sent proper a la gent “que odia l’odi i estima l’amor”.