ELS LLIBRES I LES COSES

Melcior Font, un secundari de luxe

Melcior Font, un secundari de luxe Zoom

Segur que no n’heu sentit a parlar mai, oi? És increïble. Com pot ser que pràcticament ningú sàpiga (jo mateix el desconeixia) qui va ser Melcior Font i Marsà (1902-1959)? Poeta, periodista, polític, home de cinema, traductor literari, poliglota, il·lustrador, la seva trajectòria vital és la d’un secundari de luxe, tal com dona ara a conèixer la biografia que li ha dedicat Pau Vinyes i Roig, Melcior Font, guerriller cultural, publicada per Tot Història Associació Cultural, amb pròleg del president Quim Torra.

Melcior Font va ser col·laborador i amic del conseller de Cultura Ventura Gassol, dels escriptors Marià Manent, Carles Riba i Tomàs Garcés, del filòsof Joan Crexells, dels cineastes Muñoz Suay, Jean Renoir, Buñuel i García Berlanga, i dels actors Yves Montand, Simone Signoret i Marcel Pagnol. Als anys 20 i 30 del segle passat va escriure als principals diaris catalanistes - La Publicitat, La Veu de Catalunya, El Matí, La Nau...-, en revistes culturals - Revista de Catalunya, D’Ací i D’Allà, Quaderns de Poesia, Imatges...- i en publicacions infantils - Jordi, L’Andreuet -, i va fer de locutor de Ràdio Barcelona. Durant la República, va ser una figura clau de la política cultural de la Generalitat, i amb l’esclat de la guerra la seva acció per salvar patrimoni artístic i persones amenaçades per la fúria revolucionària va resultar decisiva, fins que ell mateix, perseguit per la FAI, l’octubre del 36 es va haver d’exiliar a França, on desenvoluparia una persistent tasca cultural.

Nascut a Sant Andreu del Palomar al si d’una família modesta (el pare era ferrer), de ben jove se li va despertar la passió per les lletres i als 15 anys va ingressar al seminari, on va rebre el mestratge de mossens progressistes i catalanistes com Carles Cardó i Lluís Carreras. En aquesta etapa de formació va desenvolupar el seu domini de llengües: llatí, francès i anglès, i va fer una brillant entrada al món poètic. Va ser guardonat en molts Jocs Florals. El 1923 era premiat als de Barcelona, al costat de Ventura Gassol, de qui anys després acabaria sent la mà dreta. Aviat va quedar en segon pla la poesia, substituïda pel periodisme, amb Rovira i Virgili de mentor. Va ser, per exemple, el primer a donar la notícia de l’atropellament i agonia de Gaudí a La Publicitat.

Vinculat a la famosa penya Borralleras de l’Ateneu Barcelonès, va estar al rovell de l’ou del món intel·lectual. A part dels noucentistes esmentats, va fer relació amb figures que van de Josep M. de Sagarra (Font va ser el seu padrí de noces el desembre del 36 a París) a Josep M. Planas, entre molts d’altres. Com a traductor va abordar Némirovsky, Croisset, Pagnol, Prosper de Merimée o Maurois. Amb l’adveniment de la República es va fer funcionari de la Generalitat. A ell es deu la idea de crear un escut de la institució només amb les quatre barres, que acabaria fent Josep Obiols. I va ser un dels pocs testimonis, juntament amb Gassol i Joan Alavedra, secretari de Macià, de l’extracció del cor del president a la seva mort. Amb Alavedra mantindria sempre una forta amistat. També va viure dins el Palau de la Generalitat -i va acabar pres- els fets d’Octubre del 1934, de nou amb Alavedra i amb Carles Sentís, secretari del conseller de Finances Martí Esteve.

Casat el 1936 amb Magda Martí, fidel companya, van viure junts l’exili, principalment a París, a prop de figures del món polític (Gassol i Tarradellas, principalment) i periodístic i intel·lectual (a part de Sagarra, Xammar, Cabot, Canyameres, Miravitlles, Armand Obiols...). També va fer amistat amb Pau Casals, de qui esdevindria estret col·laborador, alhora que acabada la guerra s’introduïa al cinema com a guionista -el mestratge de Renoir va ser la clau- i productor.

Els problemes de salut se li van agreujar el setembre del 1959, i va voler viatjar a Barcelona per morir a Catalunya, on va tenir l’escalf de la família Bonet: de l’arquitecte Jordi, el capellà Lluís i el músic Narcís. Figures com la de Melcior Font no haurien d’haver caigut en un oblit tan espès i injust.