L’ESCUMA DE LES LLETRES

L’obsolescència de Déu

L’ésser humà, en els pocs moments de lucidesa que pugui tenir, s’adona de la pròpia veritat, de la pròpia petitesa i, sobretot, de la impossibilitat de posar-hi remei. La literatura té com un dels principals sentits el fet de vehicular aquesta angoixa existencial i alleujar-la mitjançant l’engany i la il·lusió. Unes vegades amb més art i d’altres amb menys. N’hi ha que llegim i n’hi ha d’altres que preguen, però tot ve a ser el mateix. En aquest sentit s’acosten un parell d’aniversaris que ens arriben al fons del cor perquè transmeten aquesta necessitat de superar la carcassa humana, tan feble, tan fungible. Tots dos ens remeten a personatges populars que, per vies diferents, ens han fet creure en la possibilitat d’escapar: Superman i Frankenstein. Superman, amb els seus calçotets vermells per damunt dels pantalons, farà vuitanta anys l’any que ve. Té els superpoders que tots voldríem tenir per fugir al nostre fat ineluctable, però va ser creat amb un taló d’Aquil·les, la kryptonita, que el desarma, l’afebleix… i l’humanitza. Frankenstein el 2018 complirà dos-cents anys de la seva publicació. Romàntica i terrible, gairebé actual, explora per una altra banda la possibilitat de l’home d’esdevenir Déu: superem la mort, creant la vida. Declarem Déu obsolet. Estarem pendents d’aquests aniversaris!