HE LLEGIT NO SÉ ON

Ciències contra lletres: la falsa dicotomia

Ciències contra lletres: la falsa dicotomia / CENTRAL PRESS / HULTON ARCHIVE / GETTY IMAGES Zoom

Una polarització que no ens fa cap favor personal ni social

Perdoneu, jo soc de lletres, diuen alguns per justificar una ignorància imperdonable en qüestions tècniques o científiques. I ja tenen excusa per no seguir una conversa. Són de lletres i, doncs, hi ha tota una esfera de coneixements que se’ls escapa. Ningú no els ho pot retreure, el seu cervell no està fet per a la física ni les matemàtiques, això és així.

La divisió entre ciències i lletres, que es remunta al segle XIX, potser ja ha arribat a aquell punt en què no hi ha marxa enrere. Sap greu, perquè no està escrit enlloc que els éssers humans ens hàgim de situar en un pol o en un altre, sense espai per a la intersecció. Ni està escrit enlloc ni ens fa cap bé. Aquest és, hauria de ser, un tema cabdal a l’hora de repensar els plans d’ensenyament de mig món. Per si de cas la cosa encara fos reversible.

L’any 1959 l’escriptor i científic Charles Percy Snow (1905-1980) va abordar el divorci entre la literatura i la ciència, entre els intel·lectuals de lletres i els científics, en una conferència que va titular Les dues cultures, publicada ara per primer cop en català amb el segell d’Àtic dels Llibres i amb un pròleg de Salvador Macip. Científic de formació i escriptor de vocació, C.P. Snow creia que la polarització entre ciències i lletres -i l’abisme d’incomprensió mútua- és una pèrdua per a tothom, tant des d’un punt de vista individual com social. “El punt en què xoquen dues matèries, dues disciplines, dues cultures -es podria arribar a dir que dues galàxies- ha de produir, per força, oportunitats de creació. En la història de l’activitat mental, ha estat en aquest punt on s’han produït alguns dels avenços. I aquí és on es troben les oportunitats ara, però, per dir-ho d’alguna manera, floten en el buit, perquè els membres de les dues cultures no poden parlar els uns amb els altres”.

Saber física no és incompatible amb llegir Shakespeare

Tothom -científics i no científics, literats i no literats- hauria de poder enunciar la segona llei de la termodinàmica i tothom hauria d’haver llegit Shakespeare. El coneixement hauria de circular de forma bidireccional i equilibrada, sense barreres artificials. Ho defensava C.P. Snow a mitjans del segle passat i té sentit defensar-ho també avui. És un discurs necessari i tristament vigent. Ho constata l’escriptor i metge Salvador Macip: “Els sistemes educatius europeus encara no han trobat la manera de tornar a unir les dues cultures, fins i tot tenint present que ara hi ha noves disciplines que treballen a la interfase d’aquests dos mons clàssics”.

Snow veia la ciència com un equalitzador social, com un esborrador de les diferències de classes. D’origen humil, ell detestava tant la divisió entre ciències i lletres com la divisió entre rics i pobres.

Rics contra pobres, bons contra dolents i etcètera

Un dels assajos més optimistes, o menys alarmistes, que he llegit darrerament és Factfulness (La Campana), de Hans Rosling. El volum sosté amb fets que el món va millor del que ens pensem. En tenim una visió hiperdramàtica i distorsionada. Per exemple, no és cert que els rics siguin cada cop més rics i els pobres siguin cada cop més pobres: la immensa majoria de la població mundial viu en algun punt mitjà de l’escala de renda.

Rosling explica per què costa tant canviar la idea errònia que el planeta es divideix entre rics i pobres. “Els humans tenim un instint dramàtic molt fort que ens porta a un pensament binari, una necessitat primària de dividir les coses en dos grups diferenciats”. Ens agraden les dicotomies: bons contra dolents, nosaltres contra ells. I, per descomptat, ciències contra lletres.

Més continguts de llegim